UNANIMITAT

publicat a El bloc de l'Argemir

El Congrés de Diputats ha votat a favor de la intervenció armada a Líbia amb una aclaparadora majoria de 347 vots a favor i només 3 en contra. Bé, si hem de jutjar les paraules de Núria Buenaventura “només” serien 346 vots a favor i un ridícul “sí crític” d'ICV com ja ho va fer respecte el tractat neoliberal de Maastrich, el que ara serveix per collar una mica més els sectors populars europeus. De fet l'aprovació d'intervenció armada a Líbia o no calia perquè els avions i els vaixells de guerra espanyols ja estan actuant o han actuat il·legalment fins l'aprovació parlamentària.

Jo no veig la mateixa unanimitat a la societat, molt més crítica amb la intervenció militar. Tampoc em crec que totes ses senyories hagin votat en consciència sinó per disciplina de partit ja que en aquest país els diputats amb criteri propi o lleugerament diferent a les direccions dels partits tenen un mal futur, tant que ja han estat anul·lats en el present. Però això no és el més important sinó la gran diferència que hi ha en tants temes entre el carrer i la representació parlamentària.

Estic segur que una bona part de la ciutadania no comparteix les polítiques anticrisi del Govern com l'abaratiment de l'acomiadament, l'allargament de la vida laboral o la rebaixa de les pensions del present i més encara les del futur o la disminució dels salaris dels treballadors públics. Molta gent tampoc se'n fia de les no-propostes que el PP amaga tan hàbilment però que molts sospitem que seran del mateix estil però multiplicat pel nombre de diputats que aconsegueixin. A Catalunya tampoc crec que molta gent estigui d'acord amb les retallades en sanitat pública, en ensenyament, en cultura o en la subvenció de 10 milions d'euros a la companyia aèria “de bandera” Spanair. En canvi això no es trasllada als resultats electorals.

I és que a casa nostra els que s'enfaden se'n van a casa seva. Amb la veritat, això sí, amb la “seva” veritat. És clar, què poden fer sinó és enfadar-se, criticar als polítics, insultar-los i dir que tots són iguals i fan el mateix? I finalment resulta que la predicció s'autocumpleix: els que voten ho fan més o menys als mateixos i mai surten les veus discordants dels crítics perquè s'abstenen. No sabria a que atribuir aquesta actitud. Suposo que encara perdura una difusa tradició llibertària molt arrelada entre els treballadors del país ja al segle XIX i primera meitat del XX que els feia malfiar-se, sovint amb raó, dels polítics republicans i socialistes. També hi deu tenir influència el resultat final de la Transició, que va resultar ser -a afectes d'imaginari popular- conseqüència de l'acció d'Adolfo Suárez i Juan Carlos Borbón y Borbón-Dos Sicilias, marginant el paper de les classes populars i els sindicats i partits que els representaven, veritables protagonistes de la lluita per les llibertats socials, polítiques i nacionals. Així va resultar que la democràcia “ens la van portar, no la vam aconseguir”.

Hi ha més raons per explicar la marginació dels crítics i no és menor una llei electoral que minoritza de forma sistemàtica entre un i dos milions de persones que continuen votant partits crítics amb el sistema malgrat la força del vot útil que arrossega a votar a partits més moderats i amb més possibilitats de frenar a la dreta. I, per últim, hi ha l'aclaparadora piconadora mediàtica que aconsegueix imposar l'agenda política i crear falsos consensos com l'actual respecte a Líbia o el futur respecte a la rebaixa dels salaris lligant-los als augments de productivitat i no a la inflació com si aquella depengués més de l'esforç personal del treballador que de les inversions de l'empresari.

Però siguem optimistes, el futur encara no està escrit i tot està per decidir. I sobre això sí que hi ha unanimitat.

Argemir González