Eleccions Generals 20 N 2011

La prevista victòria del PP en les properes eleccions del 20 de novembre és una pura contradicció


per Argemir González

article extret del Diari de Girona

La prevista victòria del PP en les properes eleccions del 20 de novembre és una pura contradicció: com més forta és l'esquerra social al carrer, guanyarà la dreta més rància. En un sistema polític com el nostre, de bipartidisme imperfecte, el desgast d'un dels partits "de govern" comporta automàticament la victòria de l'altre, encara que hagi fet tan pocs mèrits com és el cas del PP. Com a bon gallec, Mariano Rajoy s'ha dedicat a no explicar el seu programa més enllà de dir que amb ell sortirem de la crisi i que no farà retallades socials. Molt em temo que en això últim estigui mentint i que acabi disfressant les privatitzacions dels serveis públics, com les que fa Esperanza Aguirre a la comunitat autònoma de Madrid, com una millora dels serveis. De totes maneres, Mariano Rajoy arribarà a la Moncloa sense despentinar-se i sense el "llast" de gaires promeses.

El PSOE s'ha enfonsat per la crisi econòmica i per la incapacitat de treure'ns-en. Al final ha pagat les conseqüències de les seves polítiques neoliberals, les de deixar fer a la banca i a les constructores, que tan bons beneficis semblaven donar a la societat espanyola malgrat que fos a costa d'inflar cada vegada més la bombolla immobiliària i a costa de sacrificar els interessos de les classes populars que no especulaven amb l'habitatge sinó que el compraven cada vegada més car fins al punt d'hipotecar-se de per vida i, alguns, part de la vida dels seus hereus. Encara deuen ressonar a les orelles de molta gent les justificacions socialistes que abaixar impostos (als rics) era "progressista". Ara es deuen estar penedint del que van dir i, sobretot, del que van fer. I del que no van fer també, perquè una de les claus del crònic dèficit fiscal espanyol és la baixa imposició sobre les rendes altes que, a més, acumulen la major part del frau fiscal. Precisament el combat contra aquest és una de les demandes permanents de les esquerres catalana i espanyola -la d'ICV, EUiA i IU entre d'altres- i és un dels pilars per sortir d'aquesta crisi. Per desgràcia, com va passar amb la legislació mediambiental, fins que no veiem entrar a presó un gran defraudador fiscal, per exemple Emilio Botín, el combat contra aquesta xacra no té credibilitat. Ara el candidat socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, fa propostes populars com la dació en pagament per saldar el deute hipotecari però ja no té ni autoritat moral ni credibilitat política: per què no impulsava aquesta mesura quan era al govern? És més, per què va votar-hi en contra al Congrés de Diputats?

El Moviment del 15-M va aconseguir dissabte de la setmana passada un nou èxit, multiplicat per la seva expansió europea i mundial. A aquest moviment li devem que s'hagi posat sobre la taula el programa social, els problemes reals de molta gent que d'altra forma no serien visibles perquè una part de la societat no vol que les dificultats i la pobresa surtin al carrer. El moviment dels indignats és popularíssim i, més enllà dels centenars de milers que hem sortit al carrer, uns quants milions de ciutadans catalans i espanyols comparteixen amb ells les seves reivindicacions. La contradicció rau justament aquí. Les enquestes prediuen un augment de les esquerres alternatives al PSOE però no un gran creixement d'aquestes. Com més es necessiten polítiques progressistes, com més imprescindibles són els grups parlamentaris clarament d'esquerres per col·laborar que tots sortim de la crisi amb els nostres drets socials i polítics consolidats i enfortits, uns quants milions de potencials votants "indignats" es quedaran a casa seva sense exercir els seus drets polítics o, pitjor, votaran en blanc fent així més difícil aconseguir diputats alternatius als grans partits, evitant d'aquesta manera donar un cop de timó a les polítiques socials i econòmiques actuals.

És responsabilitat de les esquerres convèncer la ciutadania que val la pena donar un tomb electoral però aquestes juguen amb desavantatge: no només tenen pressupostos electorals molt inferiors als dos grans partits sinó que la permanent marginació de qualsevol partit a l'esquerra del PSOE mitjançant la llei electoral (IU, quasi un milió de vots i només dos diputats), la marginació informativa, la tergiversació de les propostes dels seus líders o la invisibilitat de les seves propostes ha traslladat la possibilitat de canviar el vot cap a l'esquerra radical en una proposta quasi inexistent per a molta gent. No obstant això, encara no hi ha res decidit i si volem superar algunes d'aquestes contradiccions encara hi som a temps.

Alfredo Clemente convoca a la participació en les manifestacions contra les retallades

Camarades:


Es aquesta la primera ocasió que faig us del correu del Partit i aprofito per demanar-vos que feu us del mateix sempre que considereu que es aquest el canal que correspon.

Donat que tot just hem acabat el Congrés i que s'ha de convocar el Central per la designació de responsabilitats i elecció dels òrgans corresponents, hem correspon situar la necessitat de que el Partit participi plenament i entusiasta a les manifestacions del dissabte a les 4 capitals. Sense reserves.

Ni un dubte. Ni tant sols per aquells elements parcials de les convocatòries que posen al mateix sac a "tothom" i que nosaltres, sense compartir ni donar-nos per al·ludits, al contrari, ens hem d'abocar a participar plenament i amb les nostres banderes i ensenyes, junt a EUiA si aquesta s'agrupa i/o amb , per exemple, la "Campanya contra les retallades",  en unes manifestacions justes que son de indignació i de resposta que apunten en el camí de la alternativa (anticapitalista) per la que lluitem.

I passo  les cites de les manifestacions de les 4 capitals

Barcelona a les 17 hores a la Plaça Catalunya
Tarragona a les 18 hores Pl. Imperial Tarraco
Girona a les 18 hores a la Plaça del Barco
Lleida a les 18.30 Plaça Ricard Vinyes

Salut i bona lluita


--
Alfredo Clemente
Secretari General del PSUCviu

Carta d'Alfredo Clemente a tota la militància del PSUC Viu


A totes i tots les i els militants del PSUC Viu

Camarades,
    
Ahir al migdia tancàvem el XIVè Congrés del Partit. Com a Secretari General elegit en el seu marc, el primer que vull fer es adreçar-me personalment a totes i tots, a cadascun i a cadascuna de vosaltres: a tota la militància del Partit.
Com sabeu, el Congrés ha estat precedit d’un procés intens i complex que s’ha desenvolupat en un context polític i social de grans dificultats pels treballadors i treballadores, pels sectors populars colpejats per la crisi capitalista que patim i, alhora, amb mobilitzacions i lluites molt importants que expressen la capacitat de resposta que sense dubte existeix però que cal estimular i organitzar sindical, social i políticament.
El Congrés va aprovar un document polític i organitzatiu i uns Estatuts, que coneixereu plenament en uns dies i que podreu tenir personalment, i tinc el convenciment que serà útil pel treball polític, personal i col·lectiu, de tots i totes els i les camarades.
En ell s’han abordat les tasques dels i les comunistes del PSUC Viu, en l’actual etapa, centrades en la lluita i l’organització de la classe obrera i de les capes populars enfront les polítiques neoliberals.
El Congrés també ha ratificat el compromís de la militància comunista per l’enfortiment de les CC.OO., com instrument essencial en la defensa dels drets i interessos de la classe obrera, i per una major presència i més organitzada del PSUC Viu als moviments socials, amb un especial reconeixement al moviment del 15-M i amb l’objectiu de teixir aliances àmplies entre els vells i els nous moviments per construir l’alternativa social anticapitalista i una Espanya republicana i federal.
Hem reafirmat la vigència de la nostra ideologia comunista i del nostre Partit, que volem enfortir, fer créixer i visualitzar, així com la voluntat, com dèiem al lema del Congrés, de reconstruir el PSUC com a força política que aplegui a Catalunya a totes les persones que es reclamen de l’ideal comunista, per convertir-lo en l’eix vertebrador del procés de transformació social.
El Congrés ha fet una crida a totes les treballadores i a tots els treballadors de Catalunya, així com a tota la ciutadania progressista, perquè votin les candidatures d’ICV-EUiA, perquè l’esquerra transformadora tingui més pes a les Corts Generals que resultin elegides el proper 20 de novembre i com a contribució concreta a l’enfortiment del projecte federal d’Izquierda Unida.
En aquest sentit, ens hem reafirmat, clarificant de manera inequívoca, que EUiA és la nostra aposta estratègica i que tot el Partit ha d’estar i treballar en el moviment polític i social, contribuint a la seva refundació amb corresponsabilitat i amb la màxima voluntat unitària.
Finalment, hem renovat el lligam de germanor i unitat amb el PCE amb qui seguirem adoptant tot tipus d’acords conjunts per seguir tenint els mateixos principis, la mateixa línia política i els mateixos mètodes organitzatius.
Una vegada aprovada aquesta política per l’òrgan superior del Partit, el seu Congrés, estem en el moment de desplegar i la projectar la política aprovada.
Per tal de vetllar per a que siguem el que som i sempre hem estat, un instrument per l’acció, hem elegit un Comitè Central que malgrat no haver estat capaços d’elegir-lo amb una única llista, és un sol organisme. Un Comitè Central de seixanta cinc camarades, renovat i rejovenit que, no dubteu, treballarà, amb tots els seus components sense excepció, amb unitat, força i entusiasme pel Partit, pel seu creixement, pel seu enfortiment i per l’assoliment dels objectius fixats al Congrés.
Alfredo Clemente
Secretari General del PSUC Viu
11 d’octubre de 2011

ICV, EUiA i IU han signat la coalició per concòrrer a les eleccions generals del 20 de novembre

Aquest migdia s’ha signat a Madrid la coalició a nivell d’Estat entre IU, ICV, EUiA, i fins a 12 forces polítiques de l’ecologisme, el nacionalisme d’esquerres i l’esquerra transformadora –Chunta Aragonesista, Socialistas Independientes de Extremadura (SIEX), Batzarre, Federación Los Verdes, Gira Madrid-Los Verdes, Els Verds País Valencià, Opcio Verda-Els Verds, Canarias por la Izquierda i Socialistas por Tenerife-. Aquesta coalició sumarà els vots de totes les circumscripcions i el percentatge de vot. A Catalunya mantindrà la denominació ICV-EUiA i i es gestionarà de forma autònoma i independent.


Pel que fa a la representació electa a les Corts Generals de la Coalició ICV-EUiA, els representants d’ambdues formacions han acordat que els candidats 1 i 2 siguin d’ICV –Joan Coscubiela i l’actual diputada catalana Laia Ortiz- i el número 3 d’EUiA per Barcelona -el responsable d’Acció Política de la formació i ex senador, Joan Josep Nuet–, amb el compromís de compartir la representació parlamentària, que es concretarà en els pròxims dies.

Ni hi són ni se'ls espera

per Argemir González
 
Els rics espanyols ni hi són ni se'ls espera. Desenganyem-nos: els nostres rics no són com els francesos o alemanys que demanen pagar més impostos per no desmuntar l'Estat del benestar que tant ha costat construir a aquests països i que tan bé ha fet anar els seus negocis gràcies a l'elevat nivell de consum de les classes treballadores i de les classes mitjanes. Aquí, com aquell qui diu, acabem d'arribar a l'Estat del benestar i entre l'empresariat -'emprenedors' els hi diuen ara, com si la resta ens estiguéssim tocant allò que no sona mentrestant- sembla predominar més el capitalisme del 'far west', el que de l'Estat només necessita poder cridar el 7è de Cavalleria quan ataquen els indis, que fins i tot de la justícia ja s'encarreguen ells anomenant al 'sheriff' i al jutge, si cal.

El problema és que el missatge que l'Estat -i els polítics que elegim per a gestionar-lo- és part del problema i no part de la solució ha calat profundament en el subconscient col·lectiu. I és clar, el pilar econòmic que suporta l'Estat són els impostos. Vist que estrènyer-se el cinturó indefinidament via reducció de les despeses socials -sanitat, ensenyament, serveis socials- no soluciona el problema i en crea de nous i que la reducció del dèficit el que provoca és l'enquistament de la crisi, el que està sobre la taula de debat en aquests moments és el que algunes forces d'esquerres fa anys que estan predicant en el desert. I és que si hi ha una disminució dels ingressos producte d'una crisi econòmica o bé es poden reduir les despeses o bé es poden incrementar els ingressos pujant els impostos. Certament és paradoxal que hagin hagut de ser els rics dels països amb un Estat del benestar més desenvolupat que hagin estat les veus més crítiques amb els seus governs neoliberals -i més igual que aquests es facin dir conservadors o socialistes- coincidint així amb les tesis de partits com Die Linke o, aquí, Izquierda Unida.


El cas espanyol és encara més greu, si cap. Aquí no és que els que més tenen haurien de pagar més, és simplement -i exagero- que haurien de pagar. L'article 31 de la Constitució diu clarament que “tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis de la igualtat i la progressivitat”. La realitat -àmpliament ventada aquests dies a la premsa- és justament la contrària: mentre més s'ingressa menys es paga, proporcionalment. Les fórmules són diverses sense necessitat de defraudar a Hisenda però és que , a més, aquesta pràctica il·legal està àmpliament instaurada en el nostre país i qui té menys possibilitat de fer-ho són els assalariats i qui més les grans fortunes. Aquest és un país curiós. Cada any, quan l'Estat fa el resum de com ha anat la recaptació de l'impost sobre la Renda, surt una dada no per recorrent menys sorprenent: els empresaris declaren haver guanyat menys que la mitjana dels seus assalariats. El que és més desconcertant és que Hisenda se'ls creu! I més xocant encara, aquest escàndol és pràcticament desconegut per la major part de la gent!


Aquests estiu, mentre pujava pel camí que duu al refugi de Cortalets, als peus del Canigó, vaig tenir una interessant conversa amb el conductor del 4x4 que ens transportava. Té 61 anys i està jubilat després de treballar des dels 14 anys. Per poder-ho fer de nou uns mesos a l'estiu, cosa que la llei li permet, s'ha de donar d'alta i pagar uns tributs. La conversa va derivar sobre la situació econòmica i com de malament estaven els nostres països i com s'anaven deteriorant les conquestes socials. En un moment donat li vaig explicar que a Espanya s'ha aprovat que la jubilació serà als 67 anys i que ell, en canvi, als 61 ja ho estava, de jubilat. “Oui monsieur, mais ici à la France nous avons fait une révolution”. Potser aquest és justament el nostre problema, que aquí, tot i intentar-ho, les classes populars no han guanyat mai cap de revolució.



Publicat al
Diari de Girona del 4 de setembre de 2011