Mis muertos, un derecho

Rafael Fernando Navarro
elplural.com

Durante muchos años España no fue España. Fue una cuneta inmensa donde un régimen abandonaba los muertos, sembrando angustias, tatuando el dolor de los que quedaron vivos. España fue una tapia grande de cementerio, una pared sitiada cada amanecer, chorreada de sangre rebelde, de mujeres preñadas de esperanza, de jóvenes tronchados. Cayeron poetas y campesinos, madres de pañuelos en la cabeza y muchachas de muslos blancos. Se disparó contra las ideas, contra la fidelidad, contra la altanería limpia que enarbolaba derechos. Y después nacimos los de la dictadura, con lazos negros, con lutos injertados, con una tristeza infinita. Y así vivimos. Con la libertad arrinconada en los sótanos del alma sin poder airearla en los balcones de la vida. Con la alegría fusilada contra un muro de cuarenta años.

La derecha española se niega a condenar el golpe militar del 36. No se puede –argumenta- levantar de nuevo la polvareda que obnubiló a España durante una contienda que estalló hace setenta años. No es conveniente condenar la dictadura porque es historia pasada de España y hay que mirar al futuro.

Los muertos son un derecho. Y una infamia el olvido olvidado de esos muertos. Cada cadáver perdido en el tiempo es una bala certera en la memoria. Es reinventar las tapias y las cunetas. Los muertos son un derecho como el aire, las flores o las olas. Los muertos son un derecho porque constituyen –ellos sí- parte de nuestra historia actual.

La democracia la concebimos, mientras luchábamos por su llegada, como una reconciliación con nosotros mismos. Todos podríamos en adelante habitar en la plaza grande de la palabra, del derecho, de la libertad. Para eso era necesario entroncar con nuestros muertos, reivindicar las raíces. No hemos nacido de nadie. Ellos parieron la posibilidad de vivir la anchura de una libertad conseguida con sangre aunque en sangre pretendieron ahogarla. Franco venció a unos pocos, pero no pudo con la historia. Y en la historia están ellos como hechura primordial, como arranque primigenio, como dato protomártir.

Negar esta memoria es renunciar a las raíces, desentenderse de la paternidad de nuestro presente, renunciar a la madre sangre que nos engendró a todos. Apostatar del ayer es condenarnos a una orfandad infame. No sentirnos hijos de nadie es prostituir nuestro pasado.

La memoria nos purifica históricamente de esa lacra que cayó sobre nosotros durante cuarenta años. La dictadura hizo de sus muertos un glorioso presente: calles, plazas, monumentos, estatuas y el recuerdo de todos los caídos por Dios y por España a la entrada de las Iglesias.

Es hora de que los vencidos rescatemos nuestros muertos y le demos calor de albergue. Ellos, los acostumbrados a cunetas y tapias blancas, a intemperies de escarcha y viento, merecen el cobijo de un nicho acunado de nanas tibias y manos enlazadas. Los de la voz fusilada al amanecer exigen el grito que condene al verdugo. De lo contrario el dictador no sólo habrá conseguido destruirlos a ellos sino que habrá logrado acallar a los hijos legítimos de la sangre.

Los muertos son un derecho irrenunciable si pretendemos mantener la dignidad de la existencia. Ser hijos también es un derecho ejercido desde el reconocimiento del dolor frustrado. Nuestros muertos verdean por campos fecundados de memoria. Siguen aquí, frente al dictador muerto, exhibiendo el futuro que soñaron. Han vuelto a renacer. Del Valle de los Caídos no emerge vida. Pesan demasiado el granito y el cemento. Por las tapias de antiguos cementerios se escala hasta la luz liberadora.

Rafael Fernando Navarro, filósofo
article de elplural.com

El "cambalache" de la justícia injusta

Marián Anguita


Diuen que la justícia és cega, també diuen que és justa però, "visto lo visto" en els darrers anys, resulta difícil de creure-ho. La gent del carrer es troba amb sentències que no entén ni troba justes ni lògiques. És clar que la gent normal i corrent poc entenem dels entrellats de la justícia i del seu llenguatge críptic i estrany. Però el que sí que veiem i patim són els resultats.


Així doncs, els grans defraudadors, els dilapidadors i lladres de grans fortunes robades de les arques públiques i per tant, robades de les nostres butxaques, es passegen com si res pels carrers en els seus cotxes de luxe, sense vergonya i, si acaben a la garjola, en poc temps són al carrer, i les seves comptes del banc segueixen plenes. Els lladres "de tres al cuarto", els que furten el moneder a la plaça, entren i surten de jutjats i de presons com si hi anessin a fer estades de vacances. Les presons estan plenes, i els jutjats desbordats per la feina. I la justícia és lenta, molt lenta, fins acabar la paciència de tothom.


A l’altra cara de la moneda s’obren causes insòlites contra persones o institucions que atempten contra tota lògica, com és el cas del jutge Garzón que, encara que a tots no caigui bé o que alguna de les seves formes d’actuar siguin excessivament mediàtiques, a la majoria ens sembla que la seva fita última és la obtenció de justícia per a tothom. Però, en nom de la democràcia, una paraula que en boca d’alguns queda embrutada, s’accepten querelles en la seva contra, emparant-se en rebuscats i incomprensibles arguments legals, per atrevir-se a posar-se al costat dels que volen que es faci justícia als represaliats pel franquisme i als que volen trobar les restes de les víctimes que varen quedar ocultes en la vergonya de les fosses comunes.


I el més greu, querelles incoades pels hereus d’aquella dictadura opressora. Els mateixos que posen en llocs públics de prestigi a bocamolls demagogs com Neira o a “padres coraje” manipulats per una demagògia populista. Els mateixos que volen acabar amb la llibertat i tornar-nos a portar als temps obscurs del franquisme. Els mateixos que volen tornar a enterrar i callar totes les veus crítiques, totes les veus solidàries que s'aixequen a España i en l'àmbit internacional en defensa del jutge i en defensa del que representa.


I per il·lustrar tot això només cal escoltar Cambalache, un tango argenti, compost per Enrique Santos Discépolo al 1934 i que Enric Barbat i Guillermina Motta van traduir en el seu disc “Tango” al 1972, de la què us reprodueixo la lletra.


Drapaire (Cambalache)


Que el món és i serà una porqueria jo ja ho sé
en el 409 i en el 2000 també,
que sempre hi ha hagut lladres, maquiavèl·lics i amargats
desastres i estafats i algun home de bé,
però que el segle XX és la disbauxa, ja no cal negar-ho
doncs no fa cap falta,
vivim tots barrejats com una sopa
i com una tropa tots uniformats.
Avui ja no és cap problema ser recta o ser traïdor
ignorant, savi, lladre, generós o estafador
tot és igual, res és millor, tan és un burro com un professor
i si un viu en l’impostura o roba per ambició
tan li fot que sigui metge, pixa-reixes, rei de bastos
caradura o polissó.
És falta de respecte, és un insult a la raó,
qualsevol és un mec, qualsevol un senyor,
mesclat amb Stravinsky va Sant Jordi i la Cocó
Capone i Napoleó, Carnera i Sant Martí,
exactament igual que en la botiga fosca d’un drapaire
s’ha barrejat la vida
i ferida com ocell panxa enlaire
veus plorar una biblia sobre un mostrador.
Segle XX de paperassa, problemàtic i orellut
el qui no plora no mama, i el qui no roba és que és cur,
tira endavant, sense mirar
que a la caldera anirem a parar,
si és igual el que treballa nit i dia com un bou,
que el que viu de tots els altres,
que el que mata, que el que cura
o aquell que t’afaita el sou


Miguel Hernández i la República

Maxi Rica


Avui vull ser clar. Clar i contundent.
Vull vincular dos esdeveniments com són el dia de la República (14 d'abril de 1931) amb el centenari del naixement d’un dels grans poetes del poble; d'un gran republicà: Miguel Hernández.
Any de reconeixement d'un poeta compromès amb les llibertats; amb l'optimisme com a modus vivendi per a ser lliure. Persona que va defensar la llibertat amb les seves paraules, amb la seva lluita armada, amb la seva vida; que va defensar la República com a model d'estat, on el poble dirigís el seu propi destí.

Aconseguir un món més just pels desposseïts ha de ser un treball col•lectiu. Avui vull arremetre contra aquells de verb fàcil i llengua viperina, que ataquen tots i totes, pels mals del món. Aquells que després justifiquen les seves actuacions amb arguments fàcils i còmodes i que no donen ni un pas en defensa d'un món amb menys desigualtats. Egoisme amagat sota la vestimenta de la por.

Avui vull fer una oda a la República, una denúncia d'aquells que Hernández va qualificar amb facilitat i sense embuts: covards.

En honor al record a la II República, i en defensa de la III; som i serem valents defensant el seu esperit i allò que representa.

LOS COBARDES
Hombres veo que de hombres
sólo tienen, sólo gastan
el parecer y el cigarro,
el pantalón y la barba.

En el corazón son liebres,
gallinas en las entrañas,
galgos de rápido vientre,
que en épocas de paz ladran
y en épocas de cañones
desaparecen del mapa.

Estos hombres, estas liebres,
comisarios de la alarma,
cuando escuchan a cien leguas
el estruendo de las balas,
con singular heroísmo
a la carrera se lanzan,
se les alborota el ano,
el pelo se les espanta.
Valientemente se esconden,
gallardamente se escapan
del campo de los peligros
estas fugitivas cacas,
que me duelen hace tiempo
en los cojones del alma.

¿Dónde iréis que no vayáis
a la muerte, liebres pálidas,
podencos de poca fe
y de demasiadas patas?
¿No os avergьenza mirar
en tanto lugar de España

a tanta mujer serena
bajo tantas amenazas?
Un tiro por cada diente
vuestra existencia reclama,
cobardes de piel cobarde
y de corazón de caña.
Tembláis como poseídos
de todo un siglo de escarcha
y vais del sol a la sombra
llenos de desconfianza.
Halláis los sótanos poco
defendidos por las casas.
Vuestro miedo exige al mundo
batallones de murallas,
barreras de plomo a orillas
de precipicios y zanjas
para vuestra pobre vida,
mezquina de sangre y ansias.
No os basta estar defendidos
por lluvias de sangre hidalga,
que no cesa de caer,
generosamente cálida,
un día tras otro día
a la gleba castellana.
No sentís el llamamiento
de las vidas derramadas.
Para salvar vuestra piel
las madrigueras no os bastan,
no os bastan los agujeros,
ni los retretes, ni nada.
Huis y huis, dando al pueblo,
mientras bebéis la distancia,
motivos para mataros
por las corridas espaldas.

Solos se quedan los hombres
al calor de las batallas,
y vosotros, lejos de ellas,
queréis ocultar la infamia,
pero el color de cobardes
no se os irá de la cara.

Ocupad los tristes puestos
de la triste telaraña.
Sustituid a la escoba,
y barred con vuestras nalgas
la mierda que vais dejando
donde colocáis la planta.

veure l'article en el seu bloc

Egunkaria

Argemir González

Vaig conèixer a Martxelo Otamendi, director d’Egunkaria, fa uns anys en el context d’una moció en contra del tancament del diari que vam aprovar per quasi unanimitat a l’Ajuntament de Blanes. En va semblar un bon tio. Ja sé que això no vol dir res i que darrera d’una cara amable és pot amagar un perillós terrorista però resulta que ara, set anys després del fet insòlit en una democràcia de tancar un mitjà d’expressió, els seus directius han estat absolts i el jutge de l’Audiencia Nacional afirma que aquest va ser un acte de “dubtosa constitucionalitat”.
I és que contra el nacionalisme basc tot si val: tancar diaris; prohibir partits per no comdemnar explícitament la violència d’ETA, és a dir, per un delicte d’opinió; tortures policials, segons els informes anuals d’Amnistia Internacional; prohibicions de consultes populars i un llarg etcètera.
A l’Estat espanyol la democràcia i les llibertats tenen topalls i el nacionalisme independentista en general i el basc en particular és un d’ells. La crítica a la monarquia és un altre juntament amb el seu contrari, el republicanisme. La marginació de les forces d’esquerra una més. I Cuba i Veneçuela i Bolívia i Equador i … No importa que a Hondures es continui matant als demòcrates: els mitjans ho silencien. De res serveix que cada any surti Colòmbia com un dels països on hi ha menys llibertats sindicals i més sindicalistes són assassinats: Falsimèdia ho tergiversarà i presentarà el país com a bastió de la democràcia davant el “dictador” Chávez. Què Joan Carles I s’ha enriquit espectacularment i ningú sap com? Doncs millor no preguntar ni editar sobre el tema…I és que “algú” ha decidit que som com nens i el que no s’ha de saber millor que no es publiqui.

veure l'article a El bloc de l'Argemir

Els ametllers ja han florit!

Argemir González


Els ametllers ja han florit. Les mimoses també. I els pruners estan a punt de fer-ho. La primavera ja s’albira i les flors més primerenques ja estan esclatant en tota la seva plenitud quan al bosc encara no s’han marcit les últimes flors d’hivern. Totes les plantes dels nostres camps ja s’estan preparant per la gran rebrotada en un espectacle que mereix tornar a disfrutar de les excursions en família, amb els amics o en solitari. Poc a poc el sol i la llum van guanyant graus i minuts i es fa més agradable fruir de l’aire lliure. Camps, excursions, natura, arbres i plantes en flor configuren un petit univers desitjat però llunyà.

Llunyà? Quants quilòmetres hem de fer per veure els blancs ametllers florits o les grogues mimoses en flor o els delicats pomells rosats dels foscos pruners? Fins on hem d’anar per recollir un brot de romaní, espígol o marialluïsa? En quins distants camps podem gaudir veient crèixer pomers, cirerers, noguers o perers?
Segur que el lector coneix llocs meravellosos en apartats indrets... però si no vol o no pot anar-hi li proposo que disfruti de tot això als parcs i jardins públics de Blanes. Els de tota la vida, com els esplèndids jardins del passeig de Mar o els més discrets del passeig s’Abanell, o els més nous com els de la Mina Cristal·lina al Control-Horta de la Perla, el de Xon Martí a Ca la Guidó-Mas Carolet o el de Xon Ferrer a Quatre Vents. També pot disfrutar dels ametllers en flor del passeig de Catalunya, de les mimoses del Recó d’en Portes-Senda del Molí i dels pruners en flor de la plaça Núria. O gaudir de nous recons enjardinats com el de l’exterior del Cementiri –monument d’Homenatge a les Víctimes del Franquisme- o el remodelat carrer Ausiàs March.

Diuen que la jardinería pública és la democratització d’un luxe. Ara que estem travessant una profunda crisi econòmica, hom hauria de ser conscient de l'esforç que significa mantenir i ampliar els jardins i les zones verdes. A Blanes, en el passat, s'han fet esforços per democratitzar aquest luxe millorant-lo i fent-lo arribar cada vegada a més gent. El fet que l'actual equip de govern prefereixi gastar-se els diners en concerts gratuïts multimilionaris i multitudinaris en lloc de serveis públics per a tothom i per tot l'any no treu que no haguem de ser conscients i agraïts amb tot allò que hem heretat de generacions de blanencs.

La primavera ja ha arribat. Gaudim-la.


veure l'article a El bloc de l'Argemir

Souvenir milanès

Argemir González


El meu record de Milà és el d’una ciutat bruta i caòtica però que té un centre històric molt interessant amb el més gran teatre d’òpera del món, l’Scala, i amb les monumentals galeries comercials Vittorio Emanuele. Però el més valuós és la seva catedral, el duomo, d’estil gòtic. Quan fent batxillerat estudiava història de l’art amb un llibre de text amb colors però de poca qualitat, sempre em vaig preguntar com és que sortia una catedral tan lletja com a exemple de gòtic flamíger. Vint-i-cinc anys més tard la vaig contemplar des del mirador sobre l’oficina de turisme de Milà i llavors ho vaig entendre.

Ara, algú ha donat una nova utilitat a la catedral de Milà. Un pertorbat mental ha agredit al president de govern italià, Silvio Berlusconi, amb un souvenir que reproduïa el duomo. La imatge d’un líder polític amb la cara ensagnoda per l’acció d’un incontrolat és impactant i hi ha unanimitat periodística en la condemna dels fets. L’informe mèdic diu que ha perdut dues dents i té fractura de nas.

En la primera etapa de Silvio Berlusconi com a primer ministre també es va vessar sang: el govern italià va reprimir amb duresa els manifestants antiglobalitzadors a Gènova amb el resultat de centenars de ferits i un mort. Se sap quin policia va matar al jove manifestant però no hi va haver condemnats ni empresonats ni tan sols dimissions o demanda de disculpes.

Des que va entrar en política Silvio Berlusconi ha intentat escapolir-se de l’acció de la justícia que el tenia acorralat pels seus múltiples actes de corrupció confirmats en sentències judials fermes i inapel•lables. Des del primer moment ha intentat assassinar la divisió de poders i la democràcia fent lleis específiques per evadir-se de la justíca i beneficiar-se econòmicament.

S’ha pogut demostrar fefaentment que Silvio Berlusconi contractava prostitutes i convidava a joves belleses del món de l’espectacle o que volien entrar en aquest negoci, a la seva villa de Sardenya on dirigents mundials com Putin o l’ex-president de Txèquia assistien a festes privades. A aquest últim, un fotògraf el va retratar nu i en disposició d’ intentar procrear-se en qualsevol moment. A aquests tipus de festes alguns les anomenen orgies.

Fins ara no es coneixia que l’església catòlica, apostòlica i romana hagi condemnant a Silvio Berlusconi per corrupte, per homicida o per adúlter. Que un malalt mental i un souvenir del duomo de Milà hagin servit com a mitjà per fer realitat una demanda universal de justícia que la justícia terrenal no ha estat capaç de concretar, a mi em sembla una imatge molt suggerent. I que cadascú opini el que vulgui.


veure l'article en El bloc de l'Argemir

De bojos, impotents, promiscus i homicides
(Autòpsia dels Borbons)

Argemir González


El llibre de Iñaki Errazkin, Hasta la coronilla. Autopsia de los Borbones és un revisió de les debilitats físiques, mentals i ètiques dels Borbons que han regnat sobre Espanya des de 1700 amb dues breus interrupcions de la I República (1973-1974) i la II República (1931-1939) i l'interregne franquisme. L'autor fa un repàs --i una bona repassada , més aviat- a tots els monarques especialment en els aspectes sexuals la qual cosa té la seva lògica ja que el sexe --la reproducció, si és vol- és la principal obligació dels sobirans i la única raó fonamentada que explica per què una mateixa família ha de viure del treball de la resta de la societat.

Felip V era un incontinent sexual i patia un greu trastorn afectiu bipolar. Ferran VI va acabar els seus dies totalment embogit i envoltat literalment dels seus excrements. Carles III amb els seus encerts i errors polítics és l'únic que es salva de la crema borbònica d'Iñaki Errazkin. Carles IV no només no va ser pare de cap dels seus fills sinó que va premiar a Godoy, principal amant de la seva dona, donant-li el poder i tota mena d'honors. Ferran VII va ser un traïdor a la seva família i a la seva pàtria, un immoderat consumidor de carn que el va provocar gota i, a més, patia elefantiasis fàl•lica per paor de les seves quatre dones amb les que no s'aproximava a menys d'un metre sense l'enginy amortidor que es va fer construir. A Isabel II la van casar per motius polítics amb el seu cosí Francisco de Asís de Borbón, reconegut homosexual, però ràpidament va trobar consol amb una llarguíssima llista d'amants coneguts d'amplia extracció social que per això era molt socialista entre els quals polítics, mestres, nobles i militars com el tinent d'enginyers català Enric Puigmoltó i Mayals, pare d'Alfons XII i per tant rebesavi de Joan Carles I. Alfons XII es va casar per amor amb la seva cosina Maria Mercedes en contra de la voluntat de la seva destronada mare però una cosa és l'amor i una altra el sexe, devia pensar el jove rei que tenia debilitat per la faràndula femenina. A Alfons XIII, a part dels seus negocis marroquins defensats amb la sang dels soldats, se'l coneix per ser una gran promotor del cinema espanyol...pornogràfic.

Fins aquí el llibre podria considerar-se de divulgació històrica tan de moda últimament per a diversió d'un ampli ventall de lectors. Però Hasta la coronilla (...)és molt més que això perquè la segona part del llibre el dedica a Joan Carles I i aquí ja no si val badar: "El hecho de autoprologarme responde también a una razón concreta: la de no implicar a colegas y amigos, periodistas y escritores, en una empresa que puede acarrearles represalias, si no judiciales, sí laborales, pues la crisis que nos embarga no es solo econòmica, sino también ètica e ideológica, y hay demasiados editores empeñados en mantener el rancio statu quo actual, obstaculizando cualquier intento de desacralizar a una dinastia restaurada por un sanginario dictador y convertida por arte de birlibirloque político y mediático en paradigma democrático, algo imposible por definición".

En la segona part del llibre, Iñaki Errazkin fa una autòpsia de Joan Carles I: des de la seva vida privada marcada per l'homicidi mai investigat del seu germà Alfonso, el gust per la caça que el porta, per exemple, a matar ossos protegits drogats i les nombroses amants més o menys conegudes fins a l'estudi del seu origen franquista, la no justificada creació de la 112 major fortuna d'Europa des del no res (cal recordar que la família real estava arruïnada en època franquista) o la denúncia sobre el tèrbol paper que va protagonitzar abans, durant i després del cop d'Estat del 23 F. Fa bé l'autor de no voler embolicar els amics en un projecte que s'ha de qualificar objectivament d'arriscat. Les sentències per injúries a la corona contra José Antonio Barroso, l'alcalde d'IU de Puerto Real, o d'independentistes catalans jutgats com a terroristes per l'Audiència Nacional , el processament dels dibuixants del diari Deia, el segrest de la revista El Jueves i un llarg etcètera fan afirmar amb rotunditat que en aquest idealitzat Estat social i democràtic falla alguna cosa més que l'economia .

Fins i tot aconseguir aquest llibre és una petita proesa que no passa per les prestatgeries d'una llibreria normal i corrent sinó per aquest fil prim, ràpid i misteriós que anomenem Internet.


veure l'article en El bloc de l'Argemir