La percepció
general del fracàs de la democràcia espanyola; el desencís de la població
envers les persones que gestionen les polítiques, la mal nomenada “classe
política”; la crisi social i econòmica i; el trencament de l’estat del
benestar, entre altres elements de tot tipus, fan que els partits polítics, en
especial els de l’esquerra, s’enfrontin a una militància apàtica que gairebé és
limita a exercir el seu dret a votar (i no sempre per desgràcia).
És ja un
tòpic e fet que a les urnes voten majoritàriament i fidelment la gent de dreta. És
també un tòpic que les diferencies i les ruptures internes es donen de forma
especial entre els partits de l’esquerra. Dos trets que ens aboquen com a
resultat a uns òrgans de direcció que es perpetuen sense recanvis i que es
distancien de la realitat de la seva militància.
Malgrat
seria fàcil donar la culpa a les direccions dels partits, hem de ser crítics
perquè també els i les militants tenim
part de culpa.
“Papà” partit
A finals del
franquisme, durant la transició i al principi de la democràcia, hi havia un
desig de canvi, era fàcil identificar a l’ adversari, les reivindicacions eren
clares, tothom sabia el que volia i el que no volia. Els militants d’aquestes
etapes eren homes i dones convençuts de
la importància de la lluita i de la importància de la participació activa
de forma política a tots els àmbits de la vida i la societat.
La gent que
militava ho feia no només a les manifestacions, també als mítings, en les
enganxades de cartells, en les bustiades, en les protestes, en les vagues... a
més participaven activament en els barris, en les escoles, en el seu entorn de
treball i, a les llars, es parlava de política, dels partits o del partit.
Ara passats
els anys, tothom s’ha deixat portar per una inèrcia en la que donen per suposat
que pel sol fet d'estar adscrit a un determinat partit, o simplement de votar
a aquell que més s’apropi als seus interessos, ja ni hi ha prou. És a dir hem passat de la tutela de “papà estat”
a la de la tutela del “papà partit”. Ja ningú es pregunta “què puc fer jo
pel meu país...” com deia la coneguda frase de
J.F. Kennedy, canviant l’enunciat per “què puc fer jo pel meu partit?”
Aquesta
percepció de la política és pobre i decebedora. Que la ciutadania hagi perdut
consciència del seu poder, és un fracàs de la democràcia. Però el fracàs és
encara mes dur quan és la militància la que té aquesta percepció.
Les dones i homes que mantenim una
militància activa ens sentim molt sovint perduts, cansats, amb la il·lusió sota
mínims davant l'actitud de la resta de companys i companyes de militància. Perquè, com podem
representar-los adequadament si quan hi ha convocatòries per informar, per
debatre, per crear estratègies, acudeixen només els incondicionals, els de sempre
i massa sovint, quatre gats?
Com podem
canviar el que passa al nostre entorn si no coneixem el que pensa la
militància? Perquè quan hi ha divergències internes, aquells que no es surten
amb la seva, tiren la tovallola, es retiren i aconsegueixen justament el que no
volien? Perquè es confon la discrepància amb l’enfrontament?
Militància és participació
Cóm pot algú
defensar des d’aquesta militància passiva, les idees o les accions que promouen
els partits, si no les coneixen? Ens hem tornat tan superbs que creiem que ni
hi ha prou amb omplir-nos la boca de consignes, de dogmatismes, de
submergir-nos en les lectures dels teòrics de la nostra ideologia i esgrimir a
tort i a dret els seus arguments, com a eines de captació de nous adeptes? Si
és així, ens equivoquem molt i no anem enlloc.
I encara
més, com volem transmetre els nostres ideals, les nostres propostes als altres,
als que no ens coneixen o ens coneixen poc? Si no participem en aquelles
activitats organitzades per la nostra organització política, si la gent no veu
que som molts els que defensem unes determinades idees, aquestes es queden en
una llacuna morta, en un túnel sense sortida. Ens convertim amb el peix que es
mossega la cua.
És massa
fàcil culpar als mitjans de comunicació de que fan oïdes sordes al que fem. Si
som quatre o cinc no som notícia, som nosaltres els que hem de crear la notícia.
I direu, amb raó, que els mitjans estan venuts, cert, que són esclaus dels
grans partits, cert també. Però hi ha formes d’accedir a la gent, de mostrar el
que fem o hem fet o farem. Difondre els butlletins propis, repartir cartells,
fulletons, etc.
Militar és participar, militar és no defallir, militar és visibilitat, militar és sumar per guanyar.
Marián Anguita
Coordinadora d’EUiA
de Blanes
Coordinadora d’EUiA
de Blanes