per Argemir González
Els rics espanyols ni hi són ni se'ls espera. Desenganyem-nos: els
nostres rics no són com els francesos o alemanys que demanen pagar més
impostos per no desmuntar l'Estat del benestar que tant ha costat
construir a aquests països i que tan bé ha fet anar els seus negocis
gràcies a l'elevat nivell de consum de les classes treballadores i de
les classes mitjanes. Aquí, com aquell qui diu, acabem d'arribar a
l'Estat del benestar i entre l'empresariat -'emprenedors' els hi diuen
ara, com si la resta ens estiguéssim tocant allò que no sona
mentrestant- sembla predominar més el capitalisme del 'far west', el que
de l'Estat només necessita poder cridar el 7è de Cavalleria quan
ataquen els indis, que fins i tot de la justícia ja s'encarreguen ells
anomenant al 'sheriff' i al jutge, si cal.
El problema és que el missatge que l'Estat -i els polítics que elegim per a gestionar-lo- és part del problema i no part de la solució ha calat profundament en el subconscient col·lectiu. I és clar, el pilar econòmic que suporta l'Estat són els impostos. Vist que estrènyer-se el cinturó indefinidament via reducció de les despeses socials -sanitat, ensenyament, serveis socials- no soluciona el problema i en crea de nous i que la reducció del dèficit el que provoca és l'enquistament de la crisi, el que està sobre la taula de debat en aquests moments és el que algunes forces d'esquerres fa anys que estan predicant en el desert. I és que si hi ha una disminució dels ingressos producte d'una crisi econòmica o bé es poden reduir les despeses o bé es poden incrementar els ingressos pujant els impostos. Certament és paradoxal que hagin hagut de ser els rics dels països amb un Estat del benestar més desenvolupat que hagin estat les veus més crítiques amb els seus governs neoliberals -i més igual que aquests es facin dir conservadors o socialistes- coincidint així amb les tesis de partits com Die Linke o, aquí, Izquierda Unida.
El cas espanyol és encara més greu, si cap. Aquí no és que els que més tenen haurien de pagar més, és simplement -i exagero- que haurien de pagar. L'article 31 de la Constitució diu clarament que “tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis de la igualtat i la progressivitat”. La realitat -àmpliament ventada aquests dies a la premsa- és justament la contrària: mentre més s'ingressa menys es paga, proporcionalment. Les fórmules són diverses sense necessitat de defraudar a Hisenda però és que , a més, aquesta pràctica il·legal està àmpliament instaurada en el nostre país i qui té menys possibilitat de fer-ho són els assalariats i qui més les grans fortunes. Aquest és un país curiós. Cada any, quan l'Estat fa el resum de com ha anat la recaptació de l'impost sobre la Renda, surt una dada no per recorrent menys sorprenent: els empresaris declaren haver guanyat menys que la mitjana dels seus assalariats. El que és més desconcertant és que Hisenda se'ls creu! I més xocant encara, aquest escàndol és pràcticament desconegut per la major part de la gent!
Aquests estiu, mentre pujava pel camí que duu al refugi de Cortalets, als peus del Canigó, vaig tenir una interessant conversa amb el conductor del 4x4 que ens transportava. Té 61 anys i està jubilat després de treballar des dels 14 anys. Per poder-ho fer de nou uns mesos a l'estiu, cosa que la llei li permet, s'ha de donar d'alta i pagar uns tributs. La conversa va derivar sobre la situació econòmica i com de malament estaven els nostres països i com s'anaven deteriorant les conquestes socials. En un moment donat li vaig explicar que a Espanya s'ha aprovat que la jubilació serà als 67 anys i que ell, en canvi, als 61 ja ho estava, de jubilat. “Oui monsieur, mais ici à la France nous avons fait une révolution”. Potser aquest és justament el nostre problema, que aquí, tot i intentar-ho, les classes populars no han guanyat mai cap de revolució.
Publicat al Diari de Girona del 4 de setembre de 2011
El problema és que el missatge que l'Estat -i els polítics que elegim per a gestionar-lo- és part del problema i no part de la solució ha calat profundament en el subconscient col·lectiu. I és clar, el pilar econòmic que suporta l'Estat són els impostos. Vist que estrènyer-se el cinturó indefinidament via reducció de les despeses socials -sanitat, ensenyament, serveis socials- no soluciona el problema i en crea de nous i que la reducció del dèficit el que provoca és l'enquistament de la crisi, el que està sobre la taula de debat en aquests moments és el que algunes forces d'esquerres fa anys que estan predicant en el desert. I és que si hi ha una disminució dels ingressos producte d'una crisi econòmica o bé es poden reduir les despeses o bé es poden incrementar els ingressos pujant els impostos. Certament és paradoxal que hagin hagut de ser els rics dels països amb un Estat del benestar més desenvolupat que hagin estat les veus més crítiques amb els seus governs neoliberals -i més igual que aquests es facin dir conservadors o socialistes- coincidint així amb les tesis de partits com Die Linke o, aquí, Izquierda Unida.
El cas espanyol és encara més greu, si cap. Aquí no és que els que més tenen haurien de pagar més, és simplement -i exagero- que haurien de pagar. L'article 31 de la Constitució diu clarament que “tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis de la igualtat i la progressivitat”. La realitat -àmpliament ventada aquests dies a la premsa- és justament la contrària: mentre més s'ingressa menys es paga, proporcionalment. Les fórmules són diverses sense necessitat de defraudar a Hisenda però és que , a més, aquesta pràctica il·legal està àmpliament instaurada en el nostre país i qui té menys possibilitat de fer-ho són els assalariats i qui més les grans fortunes. Aquest és un país curiós. Cada any, quan l'Estat fa el resum de com ha anat la recaptació de l'impost sobre la Renda, surt una dada no per recorrent menys sorprenent: els empresaris declaren haver guanyat menys que la mitjana dels seus assalariats. El que és més desconcertant és que Hisenda se'ls creu! I més xocant encara, aquest escàndol és pràcticament desconegut per la major part de la gent!
Aquests estiu, mentre pujava pel camí que duu al refugi de Cortalets, als peus del Canigó, vaig tenir una interessant conversa amb el conductor del 4x4 que ens transportava. Té 61 anys i està jubilat després de treballar des dels 14 anys. Per poder-ho fer de nou uns mesos a l'estiu, cosa que la llei li permet, s'ha de donar d'alta i pagar uns tributs. La conversa va derivar sobre la situació econòmica i com de malament estaven els nostres països i com s'anaven deteriorant les conquestes socials. En un moment donat li vaig explicar que a Espanya s'ha aprovat que la jubilació serà als 67 anys i que ell, en canvi, als 61 ja ho estava, de jubilat. “Oui monsieur, mais ici à la France nous avons fait une révolution”. Potser aquest és justament el nostre problema, que aquí, tot i intentar-ho, les classes populars no han guanyat mai cap de revolució.
Publicat al Diari de Girona del 4 de setembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada