8 de març: Sang, suor i llàgrimes

Al llarg d’aquests anys hem anat caminant cap a la igualtat. I hem assolit avenços: Llei del Divorci, Llei de l’Avortament, Llei contra la Violència de Gènere i Domestica o Llei d’igualtat.

En aquest període de crisis, la retallada en polítiques socials, fa que aquests avenços assolits, reculin. La dreta voldria a les dones a casa, sense drets i submises, com en l’època de la dictadura franquista. La dreta, PP o CiU amenacen totes les conquestes encaminades a construir una societat justa i igualitària.

SUOR I LLÀGRIMES

Aquests agents polítics son els còmplices directes d’una estructura econòmica basada en una ferotge economia de mercat, de la que només es beneficien els grans capitals: la banca, les multinacionals, que mentre s’escuden en una economia globalitzada i basada en la competència sense fre i que, per tal de no perdre ni un cèntim en els seus comptes de beneficis, escanyen l’economia de la gent normal i corrent i, més en concret, de les dones.

Elles son les víctimes mes directes de la crisi, elles son les que es veuen abocades als treballs mes mal pagats, als sous d’explotació, a l’esclavatge del treball ocult –l’anomenada economia submergida– per tal de tirar endavant les seves famílies, mentre que a mes a mes han de dur la doble càrrega del treball dins de la llar, de gestionar l’economia domèstica, de cuidar de les criatures i, en molts casos, de persones grans al seu càrrec.

Des de la seva torre de ivori, des de la prepotència que genera el poder, els partits còmplices, -CiU, a casa nostra- anuncien sense cap vergonya l’eliminació de la Direcció General  d’Igualtat d’oportunitats en el treball, perquè la igualtat al mercat laboral “seria un detall sense importància”. El món laboral, en el nostre país i en ple segle XXI, te “detalls” tan insultants com que els homes, sols per ser-ho, cobrin un 30 % més que nosaltres en el mercat laboral.

També la Llei de Dependència, destinada a alleugerir la càrrega de les famílies amb persones dependents caurà sota la tisora de la crisi. Al cap i al fi, per a la dreta, sempre hi ha dones a les famílies i segons una suposada llei natural, per a ells, son aquestes las que han de responsabilitzar-se de les persones dependents. Al cap i a la fi son dones...

Per les dones: suor i llàgrimes.

SANG I LLÀGRIMES

Però encara més, desprès d’anys de lluita, quan les dones havíem aconseguit treure a la llum la gran xacra de la violència masclista. Quan mitjans de comunicació se n’havien fet ressò, quan estàvem emprenen el camí cap a eliminar conceptes tan masclistes com aquell de “la maté porque era mía”. 

I quan els actors polítics s’havien vist obligats a reconèixer la situació vergonyosa i sagnant de moltes dones, primer gràcies la lluita callada i pertinaç de moltes dones des de fa molts anys i després per l’exposició pública, exhibida com una bufetada a la cara de polítics, jutges, fiscals, cossos policials, etc., i a posar fil a l’agulla per tal de trobar solucions, posant en marxa lleis com la Llei contra la Violència de Gènere i Domestica, ara, des de l’acabat d’estrenar govern convergent, s’anuncia, sense que els hi pugin els colors, l’eliminació del Programa de Seguretat contra la Violència Masclista.

Però mentrestant, segueixen morint dones a mans de les seves parelles (14 en el que portem d’any). Aquesta violència és fruit de la desigualtat. Però no passa res, cal retallar. Retallar per a qui i per a què? 

Per seguir mantenint acords econòmics i subvencions a les escoles concertades, que difonen encara missatges lluny de la igualtat per a dones i homes? A les escoles, directament relacionades amb l’església catòlica, amb polítiques de separació de sexes en l’ensenyament? Per malbaratar els diners públics, que podrien destinar-se a reforçar allò que ara es retalla, en espectacles exhibicionistes al voltant de les visites papals? Per reforçar la presència d’una església que sempre ha donat l’esquena a les dones, que ha tancant ells ulls davant el patiment de les dones pel que fa la violència exercida per les seves parelles, amb allò del deure i la resignació? D’una església que dona suport a la part més reaccionaria de la societat, la que condemna a homosexuals i lesbianes, la que vol a les dones “en casa con la pata quebrà”, callades i submises.

I tanquen els ulls davant del degoteig constant de dones assassinades, de les denuncies de maltractament, del patiment.

Sang i llàgrimes per a les dones.

NI UN PAS ENRERE

Estem fent passos enrere. Davant de tots aquells que es qüestionen si es necessari encara celebrar el Dia de la Dona aquestes son les respostes. No cal mirar cap a altres societats més desfavorides, cap a altres cultures, al nostre país, a la nostra ciutat, a la nostra escala, al costat nostre hi ha dones que pateixen, hi ha dones sense feina ni recursos, vídues amb pensions misèrrimes, hi ha dones vexades i explotades. 

Discriminació i explotació laboral, maltractaments i violència formen part de la nostra societat i no podem permetre que els polítics, la banca i els poders econòmics facin conxorxa per anular la veu del 50% de la població, les dones, conxorxa per callar-nos, per desqualificar-nos com a éssers de segona classe. 

Som persones, som dones, som iguals i no volem que la nostra sang, suor i llàgrimes serveixin per  regar el cultiu de l’explotació, de l’economia salvatge que ens vol ignorar, menystenir i callar-nos en les nostres reivindicacions, perquè ens tenen por, perquè saben de la força de les dones quan es posen en marxa.

Compte en estirar massa la corda, no ens podeu callar, no ens podeu aturar, encara que això signifiqui més sang i suor i llàgrimes. No volem fer ni un pas enrere.

Àrea de la Dona 

d’EUiA de Blanes