ÉS TEMPS D´ESPERANÇA AL MÓN ÀRAB

publicat a El bloc de l'Argemir

 

Winston Churchill va dir el 1927 que "si fos italià, vestiria la camisa negra dels feixistes de Mussolini", i el mateix pensaven altres polítics i prohoms europeus i nord-americans que consideraven que la democràcia, malgrat haver nascut a Grècia, no era un sistema adequat per als passionals -és a dir, irracionals- mediterranis. Això explica per què les democràcies occidentals van deixar morir la IIª República espanyola.

Ara som nosaltres els que després d'haver superat la prova de la Transició votant "el que s'havia de votar" -i no radicalismes, per més alliberadors que fossin- anem donant carnets de pobles preparats o no per a la democràcia i com que als pobles àrabs i magribins els havíem qualificat d'immadurs -com els anglosaxons feien amb nosaltres fa setanta anys- a ningú semblava preocupar-li que Occident donés suport i continuï donant suport a dictadures que ara estan sent contestades.

Perquè de la mateixa forma que els espanyols vam haver d'aguantar 36 anys de dictadura per culpa de l'agressió dels "nostres" militars i de les potències feixistes i pel boicot militar de les democràcies occidentals al legítim govern de la República, també hi ha dictadures al nord d'Àfrica i a l'Orient Mitjà pel suport d'europeus i nord-americans a aquests governs. És curiós observar la hipocresia dels governs dels estats de la Unió Europea que lloaven la "moderació" del tunisià Ben Ali o la de l'egipci Hosni Mubarak fins que els seus pobles s'han revoltat contra ells i llavors els han abandonat a la seva sort per tal de no sortir encara més esquitxats.

El que han fet fins ara els pobles tunisià i egipci ja és molt. Fer fora del poder els dictadors i les seves usurpadores famílies no ha estat gens fàcil per a ells i probablement era un somni per a molts dels seus ciutadans que ho qualificaven d'impossible de realitzar. Però el procés està a mitges en aquests països, tot just ha començat en alguns d'altres i encara està per veure si esclatarà en els més. De moment a Tunísia i a Egipte estan governant els vells ministres. El probable resultat de la resistència numantina de Muammar al-Gaddafi a Líbia és probable que sigui un més gran radicalisme en el canvi, tot i que hi ha un munt de ministres que s'han passat a l'oposició amb la clara intenció que "tot canviï per tal que tot segueixi igual".

Els pobles àrabs s'estan mostrant al món com a valents, amb capacitat d'organització i d'autocontrol, amb una voluntat irresistible de llibertats i de democràcia i tot això encapçalats per una joventut nombrosa i formada tecnològicament i culturalment. Europa hauria de donar suport fermament però sense intervencionismes a aquests processos sabent que així es formaran estats més forts perquè seran democràtics, més lliures i més independents per dir "No" als interessos d'Occident però també amb més possibilitats que els seus recursos econòmics acabin traslladant-se finalment als seus pobles com ho estan fent ja a Veneçuela o a Bolívia i així poder desenvolupar econòmicament els seus països.

És temps d'esperança al món àrab...

Argemir González