El grupo navarro Barricada ha recorrido todo el estado haciendo 21 acústicos (muchos de ellos en centros escolares) para enseñarnos su gran trabajo sobre la Memoria Histórica.
Es un libro-cd y acaba de ganar un disco de oro, tiene su origen en la lectura por parte de “el Drogas” bajista y voz de la banda, del libro de Dulce Chacón “La voz dormida”. Movido por su desconocimiento sobre la guerra civil, comenzó a investigar, leyendo hasta 78 libros sobre el tema, viendo documentales y entrevistándose con supervivientes del bando republicano.
18 canciones y 184 páginas donde explica la historia real de cada canción han sido el resultado.
La banda formada en 1982 lleva a sus espaldas una larga y reconocida carrera musical, contando incluso con un disco de diamantes, les ha caracterizado siempre sus letras comprometidas y reivindicativas. Prueba de ello son las numerosas censuras a las que se han sido sometidos, denunciando los abusos policiales, la iglesia, los fascistas y sus herederos de la actual derecha.
El disco, cuyo nombre está sacado de un poema de Luis Cernuda, empieza con el infame “cara al sol” dando paso a “Sotanas” donde la iglesia recibe su merecido.
Como bien dice la letra..” siempre se pusieron del lado del poder y bendecían los fusilamientos”..Incluso llegaban a decir a los campesinos:¿”no queríais tierra”?pues tomad tierra!!.Una conducta asesina por parte deuna institución que supuestamente extiende el mensaje de Paz y Amor universales.
Barricada también habla del sufrimiento que tenían que soportar las familias de los defensores de la República, siempre con el miedo en el cuerpo.
De los maestros que intentaban darle más saber al pueblo para que no fuesen analfabetos( lo más cómodo para Franco era mantener al pueblo en la ignorancia).
La balada acústica Matilde Landa cuenta como era esta chica, ejemplo de lucha antifranquista perteneciente al Buró del P.C.E. Fue enviada a la cárcel, donde la iglesia católica empezó a presionar para que se le bautizara, siendo ella claramente anti-católica. Todo esto hizo que acabase resquebrajándose y saltando desde una galería de la prisión, muriendo en pocos minutos...
Y muchas más historias de guerrilleros, cartas de presos a sus familias, mujeres luchadoras, trabajadores y llamamientos a la esperanza en este grandísimo trabajo que os recomiendo que os hagáis con él.
En febrero de 2010, la CNN hizo pasar por español a un médico cooperante cubano que atendía a la población damnificada por el último terremoto en Haití. La Televisión Cubana lo denunció (1). Ahora, con la epidemia de cólera, la historia de silencio y manipulación sobre la Brigada Médica Cubana en Haití se repite.
Hace unos días, Valerie Amos, secretaria general adjunta de Naciones Unidas para asuntos humanitarios, destacaba el papel solidario de Cuba contra la epidemia de cólera en Haití (2).
Nigel Fisher, coordinador humanitario de la Misión de Estabilización de la ONU en Haití, afirmaba, días después, que la Brigada Médica Cubana tiene a su cargo la mayoría de los centros de atención contra la epidemia de cólera (3).
El hecho de que Cuba, un país del Sur bloqueado económicamente, sea ejemplo de comportamiento internacional en materia humanitaria para Naciones Unidas, debería ser noticia, dada su excepcionalidad.
Pero la mayoría de los grandes medios internacionales no se han querido dar por enterados. Ahora, con motivo de las elecciones presidenciales, Haití vuelve a recibir a numeros corresponsales de prensa extranjera. Muchos ya están relatando el trabajo humanitario de las ONGs, en especial de las de sus países de origen (4). Pero de la solidaridad médica cubana que –recordemos-, lleva la mayoría de los centros de atención contra el cólera, ni media palabra.
Un caso curioso es la crónica, del día 25 de noviembre, de la periodista de Televisión Española Sagrario García Mascaraque. Desde un centro de Médicos sin Fronteras en Haití, no solo no mencionaba a Cuba, sino que afirmaba que el 80 % de las personas enfermas de cólera son atendidas por la citada ONG (5). Si tenemos en cuenta que esta periodista es corresponsal permanente en La Habana, donde es imposible que no se haya informado de la magnitud de la ayuda médica cubana a Haití, solo se puede concluir que su omisión es intencionada y una muestra más de la habitual censura sobre cualquier información que pueda presentar aspectos positivos de Cuba.
Días antes de su crónica, Stefano Zannini, jefe de la misión en Haití de la ONG mencionada, Médicos Sin Fronteras, afirmaba que "es preocupante que cinco semanas después (del primer brote de cólera) (...) el 80% de la atención médica la están proporcionando (...) dos actores" (6). Y mencionaba a la Brigada Médica Cubana y a la ONG Médicos sin Fronteras. Pero la corresponsal de Televisión Española prefirió realizar su particular selección de actores solidarios, eliminando de la información el gigantesco esfuerzo realizado por Cuba. Y es que los más de tres millones de espectadores (7) del Telediario de Televisión Española podrían extrañarse de que un país demonizado como Cuba sea finalmente el más solidario.
De tothom és sabut que l’esser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Així ho demostra també l’església catòlica que, malgrat haver hagut de rectificar nombroses vegades al llarg de la història sobre persones i teories que va condemnar i que fins i tot varen portar a la mort a aquells que les sustentaven, insisteix en repetir aquestes actituds.
Sort que, ara per ara, ja no està de moda cremar als heretges, però sí que dialècticament s’encenen fogueres. Per a mostra les paraules Benedicte XVI en la seva visita a l'Estat Espanyol.
Des de l’arrogància que li atorga allò que sustenten els catòlics sobre la infal·libilitat del Papa, des de la hipocresia més arrelada que els permet fer la vista grossa sobre els pecats dels seus capellans (pederàstia, estafes financeres, etc.), des d'un fonamentalisme absolutista que pregona un únic Deu (el seu) i una única religió vàlida (el cristianisme, sens dubte), Benedicte XVI utilitza l’aparell propagandístic de la seva visita per donar un cop de mà a les dretes mes ràncies d’aquest país amb unes frases, en aparença innocents, destinades a crear alarmisme.
En el seu parlament a Santiago de Compostela, aquest vellet d’aparent bonhomia vestit de blanc immaculat ha afirmat que "el renacimiento del catolicismo en la época moderna se produce sobre todo gracias a España, donde figuras como San Ignacio, Santa Teresa o San Juan de la Cruz dan forma a la fisionomía del catolicismo moderno. Pero es también verdad que en España nació una laicidad, un secularismo fuerte y agresivo, como vimos en los años treinta". Y per arrodonir-ho va acabar dient: "Esa disputa, o mejor este choque entre fe y modernidad, ambas muy vivaces, tiene lugar de nuevo hoy en España".
No cal dir, és clar, que els mitjans de comunicació de la dreta han recollit com una bandera aquest missatge, els hi ve com anell al dit a les portes de les fites electorals que ens esperen des d’ara i fins al 2012. Tornen a onejar les banderes de l’Espanya ultra catòlica, repressora i autoritària.
No és gratuïta la frase. Allò fotut és que, si una declaració similar l’hagués fet un cap d’estat o representant de qualsevol país, de seguit hauria estat considerada una ingerència en la política interna i s’haurien demanat explicacions. Però el Papa no. A ell, segons la circumstància, se'l considera només el representant d’una religió o se’l presenta com a cap d'Estat per tal de justificar que els representants d’un estat, l'espanyol, suposadament laic, li “presentin els seus respectes”.
Després diran que l’esquerra no tanca les etapes passades i que remou fantasmes quan treballa per la recuperació de la memòria històrica. O que l'església catòlica és oberta i tolerant. Que justifiquin les perverses aliances amb dictadors i règims absolutistes (Hitler o Pinochet, per donar algun exemple), que els hi expliquin als milers de morts per causa de la sida que per motius religiosos no han tingut accés als condoms. La llista seria molt i molt llarga.
El laïcisme, no és un pecat, Benedicte; la teva església no és l'única ni la teva fe s’ha d’imposar a tothom. Cada home i dona d’aquest univers té el dret de fer les seves eleccions lliures en matèria religiosa i, en nom de la religió, de les creences, no s’ha de fer política. La fe, les fes són opcions privades i personals, i així haurien d’esser sempre, tant si parlem de catòlics, com de musulmans, de budistes o del que sigui.
Aquesta va ser una frase que ens va acompanyar en els darrers anys de la dictadura i fins ben avançada ja la democràcia. Semblava que ja estava superada, que l’Estat Espanyol era una realitat dins l’Europa del segle XXI amb la integració a la CEE com a membre de ple dret.
Doncs no, la realitat no és aquesta. I no ho dic pel que fa als temes econòmics. Parlo d’una cosa més propera, amb la qual França ha tornat a donar exemple a la classe treballadora espanyola: “Faire la grève!”,la vaga.
La ciutadania francesa no s’ha tallat un pèl a l’hora de convocar vagues en sectors tan conflictius com els transports per protestar per la reforma de les pensions i l'edat de la jubilació. Us sona el tema?
Aquí, fa quatre dies, es va convocar una Vaga General amb els mateixos objectius. Ara bé, tant els resultats com la participació, o les reaccions públiques i institucionals, han estat molt diferents a una banda i altra dels Pirineus.
D’entrada, l’acceptació per part de la població: a França un 69% de la població n’està a favor. A Espanya el resultat és negatiu; són majoria els que estan en contra.
La vaga, a França, s’ha convocat inicialment per dos dies: va començar el 12 d’octubre, amb possibilitat que s’allargui fins a una setmana. Els sectors del transport, la industria energètica i l’ensenyament, són capdavanters en participació. Aquí, amb prou feines, una sola jornada de vaga.
La marxa del dimarts 12 d’octubre a París va convocar, segons xifres oficials, un milió dues-centes mil persones. La manifestació de Madrid va aplegar a unes 150 mil persones i la de Barcelona no va arribar a les cent mil.
I el més sorprenent i impensable, ara per ara, a casa nostra: és la cinquena vaga que es fa a França en aquest 2010. A Espanya, la darrera vaga general va ser al 2002.
Un símptoma crucial que ens hauria de fer reflexionar i mirar d’aprendre novament dels nostres veïns francesos: la joventut, majoritàriament estudiants d’instituts, ha sortit massivament per caminar sota les banderes dels sindicats en aquestes reivindicacions, al costat dels treballadors i treballadores de la sanitat, educació, transport, indústria. Joves que tenien clar que havien de defensar el seu futur i el futur immediat dels seus pares.
Hem d’aprendre molt encara de França, en especial de la tasca dels sindicats i de la seva capacitat de convocatòria i del grau de sensibilització de la classe treballadora i del jovent.
Sessió de treball per a la redacció del programa electoral, d'EUiA-ICV de Blanes, oberta a tothom
Biblioteca Comarcal de Blanes, divendres 8 d'octubre a les 20 h.
Intervindran, Joan Salmerón, regidor i portaveu d'EUiA-ICV de Blanes i David Prieto, assessor técnic de Medi Ambient. Presenta i modera: Paco Martínez, regidor d'EUiA-ICV.
La participació en aquestes sessions de la ciutadania de Blanes és important. Ens cal saber tot el que us preocupa i tot el que penseu que es pot fer per millorar la vila. Vosaltres sou Blanes i us necessitem.
Pels volts dels 80, amb en Pujol de president, quan anàvem a les manis de la Diada, escridasaven els convergents dient "Pujol, amb la bandera, amagues la cartera !". El temps sembla que va confirmar aquest eslògan.
Però guaita! A Blanes passa el mateix.
Per no perdre ni un caleró, resulta que s'ha dictat una ordre directa d'alcaldia en què s'autoritza els comerços perquè obrin la diada de l'11 de setembre, des de les 17 h fins a les 2 h de la matinada.
Ja és prou indignant que s'obligui a treballar en el dia de la festa nacional, una explotació pels treballadors sobre tot de botigues i botiguetes, perquè els súpers com el Caprabo tanquen tot el dia. Però a Blanes no, no fos que els botiguers del centre no poguessin fer caixa. Perquè el que cal aclarir és que no tot Blanes pot obrir, no. Com sempre el permís s'aplica de forma especial als carrers del centre i tot el Passeig Marítm.
Queden fora de permis les zones de Mas Borell, La Perla, Mas Moixa, Mas Carolet, Masflorit, Ca la Guido, Mas Enlaire, Els Pavos, Quatre vents. Per la banda de S'Abanell, el límit està al carrer Colom. Més amunt, tot xapat.
Bé, ja ho veieu. Bàsicament el centre de sempre amb uns afegitons molt polítics: Els Pins (no sigui que els dels càmpings no facin caixa), La Plantera, per allò de "políticament correcte" i l'allau d'immigrants, o per estalviarse les molèsties, doncs les botigues de la zona no en fan gaire cas de les prohibicions ?.
El de sempre : omplir la butxaca d'uns quants, putejar els que han de treballar per força, i una manca de respecte absolut cap a la jornada més emblemàtica pels catalans... La pela es la pela i, pels convergents, això passa per damunt de qualsevol abanderament catalanista (i a Madrid els hi diuen nacionalistes!! Ja)
A tot això podem afegir-hi el fet que a Blanes no hi ha cap dia de descans, ni tan sols el cap de setmana. Si tens la mala sort de tenir un edifici en construció al costat, no pateixis, ni el diumenge descansaràs.
En lloc de piular d'ocellets et despertarà la formigonera o la serra elèctrica de torn.
Bon negoci pels que venen taps per a les orelles.
Aquest estiu s’ha produït el segon trencament del PdB.
Si la primera vegada un grup de membres van decidir deixar la formació, ara ha estat el PdB qui ha decidit abandonar l’Equip de Govern.
El senyor Ramos ha deixat l’Equip de govern enmig d’insults i de greus acusacions sense demostrar; res de nou respecte al que ens té acostumats aquest personatge. Però l’altre Regidor, el senyor Gómez, ha decidit quedar-se al govern i ha deixat el PdB, amb la qual cosa s’ha convertit en un trànsfuga.
De la gent del PdB ens ho podem esperar tot però teòricament CiU és un partit seriós. Resulta vergonyós que el Sr. Trias accepti un trànsfuga com a soci de govern .
El senyor Gómez ja va quedar ben retratat quan va fer una demostració pública d’homofòbia. Ara, per acabar-ho de adobar, s’ha convertit en un trànsfuga.
Realment Blanes no es mereix ser governat per gent d’aquesta mena.
Seguint amb la campanya contra la Reforma Laboral, i fent cas de la companya Àngels Martinez, us deixo el manifest que diferents entitats socials de Catalunya, han signat (o signaran) per tal de mostrar el seu rebuig a aquest atac contra el benestar de la classe treballadora.Si formes part d'una d'elles, i encara no has participat en el manifest, suma-t'hi!!.
29-S. Vaga general de ciutadanes i ciutadans
Manifest promogut per entitats socials de Catalunya
En contra de les retallades socials i la reforma laboral. Per la recuperació del diàleg social. Les entitats sotasignades que formen part de la societat civil organitzada donen suport a la vaga general del 29 de setembre.
La resposta del Govern espanyol a la crisi econòmica i la reforma laboral, seguint els dictats dels organismes internacionals al servei del capital i les grans corporacions, és el símptoma d’una altra crisi més àmplia, que és cultural, ecològica i política, alhora que pretén negar l’autoritat i la capacitat regulatòria als governs i que vol sotmetre la vida quotidiana als codis de consum irresponsable, l’individualisme, la desigualtat i la renúncia a la solidaritat.
Les reformes que ens volen imposar no serviran per crear ocupació, augmentaran els contractes temporals, facilitaran i abaratiran l’acomiadament, reforçaran el poder dels empresaris per fixar unilateralment les condicions de treball, debilitaran la negociació col•lectiva i agreujaran la precarietat laboral. També suposen un retrocés de l’Estat del benestar i una reducció i una privatització dels serveis públics. A més, aquestes mesures incrementaran el risc d’exclusió social de sectors de la nostra societat, i, com a entitats compromeses amb aquesta societat, volem que no s’oblidin els drets de les persones més vulnerables d’arreu.
Amb aquestes mesures pot semblar que els governs no poden representar les seves ciutadanes i ciutadans ni poden defensar els seus interessos perquè estan sotmesos a les lleis de ferro dels mercats financers. Però això no és veritat. Els governs poden defensar-nos i tenen l’obligació de defensar-nos de l’escomesa dels especuladors, i nosaltres no podem acceptar, com a fet inevitable, el deteriorament de les nostres condicions de treball, de formació i de vida, que suposa també l’augment de les desigualtats socials i de gènere, ja que això significaria renunciar a la ciutadania, a la política i a allò que dóna veritable sentit a la democràcia.
Per això, la vaga del 29 de setembre ens involucra a tots i totes, les entitats socials i el moviment sindical:
• És una crida a totes les ciutadanes i tots els ciutadans disposats a oposar-se a una Europa governada pels mercaders, sense espai per a la política i la funció redistributiva de la riquesa de l’Estat.
• És un toc d’alerta a les persones que no estan disposades a assistir impàvidament a la retallada dels valors cívics, els drets socials i laborals, la privatització dels serveis públics (salut, educació, etc.) i a la degradació ambiental i climàtica. Es tracta de fer sentir la nostra veu en contra dels especuladors i els seus còmplices.
• Es tracta d’aixecar la veu en contra dels que voldrien servir-se del nostre silenci per fer-nos pagar la crisi, generalitzar la precarietat i justificar el malbaratament de recursos i els seus negocis bruts i especulatius.
En aquest moment, la ciutadania catalana, l’espanyola i l’europea han de fer-se protagonistes i deixar clar el seu rebuig als orígens i a la gestió posterior de la crisi. Hem de recordar que l’Europa dels pobles hauria de construir-se des de la dimensió social i no pas des de l’econòmica, i que cal promoure els valors de la igualtat d’oportunitats per a totes i tots i la solidaritat. Els governants democràticament elegits haurien de donar comptes a aquests pobles i no pas al Fons Monetari Internacional.
Per això, la vaga del 29 de setembre és una imperiosa necessitat d’expressió democràtica a l’abast de la ciutadania. I és també per això que nosaltres, en tant que entitats cíviques, com a ciutadanes i ciutadans i treballadores i treballadors del nostre país, expressem el nostre suport i adhesió a la convocatòria del 29-S feta pel moviment sindical català.
Barcelona, setembre de 2010
Adreces de contacte per rebre les adhesions que es vagin sumant a les ja existents: jselles@ccoo.cat i maranda@catalunya.ugt.org
Es nota que ens acostem a les eleccions per escollir nou govern municipal (mitjans del proper any). El PdB, plega del govern per causes que no acabo de trobar determinants, que més endavant explicaré, després de rebre molta candela per les seves posicions xenòfobes, demagògiques i dictatorials. Candela que no han pogut contestar amb el to, la forma i la poca vergonya amb la que ens tenien acostumats des de la seva revista-altaveu Proa; silenciada una vegada entraren a formar part del trist govern de concentració de dretes; engegada fa ben poc, quant varen reprendre a la càrrega i captura dels comunistes.
Dic i crec, que la sortida del PdB té més a veure amb una actitud tacticiste i de interès partidista, que per raons de base i de discrepàncies amb la gestió del govern actual. Potser soc molt desconfiat; certament. Desconfiat, però amb la raó i la seguretat de pensament que l'experiència de les arrabassades patides per aquestes persones de tant baix perfil social em dóna. Després de desgovernar durant tot aquest temps, fent i desfent, amb els grans debats de poble ja enllestits (POUM, escombraries, etc...), deixant un poble arruïnat i sense donar una sortida social a la Crisis, i una vegada han pogut aplicar les seves grans formules de fer poble (Meca, Oreja de Van Gogh, Televisió de Blanes, Ciutat Esportiva, etc...), inicien una contra-campanya de desprestigi dels contraris/de autobombo per la pobre tasca feta en el govern, mitjançant l'únic medi que els faria cas: la seva revista Proa, per -curiosa coincidència- al cap d'uns mesos deixar el govern; un més un fan dos.
Bé, tal i com he dit més amunt, ara toca donar les explicacions que de forma més “oficial” i “extraoficial” conec. El cas, i a falta de la roda de premsa d'avui dimarts on sembla que hi hauran noves informacions, el PdB deixa el govern per decisió assembleària (no ens enganyem, aquesta gent només tenen un model classista de societat i de partit, que és de jerarquia empresarial amb la seva junta d'accionistes). Les causes segons sembla son les discrepàncies entre el 1er Tinent d'Alcalde i Regidor d'Urbanisme, Carles Gibert, i el capo del PdB, 2º Tinent d'Alcalde, i Regidor d'Esports i Mitjans de Comunicació, Anselm Ramos. Les veus diuen que les discrepàncies ja venen des de fa temps i ara el conflicte generat per la ubicació dels lavabos del camp de futbol de Ca L'Aguidó, a sigut la gota que fa vessar el got, al fer cas Gibert de les demandes dels veïns -que EUiA ja va portar al plenari-, en contra de la posició de Ramos.
Tot fa mal pensar, donat que a falta de una confirmació diferent en els dies presents, l'altre Regidor del PdB, Fernando Gómez, no deixa el govern i el partit li permetrà, o això diuen els diaris. Sigui com sigui, el temps posa a les persones en el seu lloc, i tal i com hem denunciat públicament des de EUiA en no poques ocasions, aquest govern de concentració de dretes, sense un programa de govern definit, i a expenses de com bufa el vent per moure's, no busca altre objectiu finalista que la obtenció del poder i els beneficis personals o partidistes dels seus membres i amics.
Reunides les joventuts: Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya, Alternativa Jove – Joves d’Esquerra Verda i la Joventut Socialista de Catalunya; en les agrupacions de Blanes; com a organitzacions democràtiques i convençudes fermament en la igualtat, en la llibertat i en els drets humans, estem totalment en desacord amb les declaracions que ha fet el senyor Fernando Gómez, Regidor Turisme i Fires i Festes de Blanes, entorn al col·lectiu homosexual.
Volem recordar que durant el darrer any, el ple municipal de la Vila de Blanes va aprovar per majoria dos acords plenaris en suport del col·lectiu GLTB, un referent a la denominació de la Vila de Blanes com a Ciutat Gayfriendly i l’altre que garantia el suport de la vila cap a la celebració del dia de l’orgull LGTB 2010. Aquest senyor ha afirmat que Blanes no disposa “de discoteques, hotels amb jardinets i llibreries per a aquest col·lectiu”, i que la seva presència “no és compatible amb el turisme familiar i esportiu” , citant textualment.
Des de les nostres agrupacions defensem que el col·lectiu homosexual, lesbià i transsexual no necessita cap particularitat en aquests espais i que no és incompatible el turisme familiar i esportiu amb el turisme LGTB ja que, en ple segle XXI, són molts els països i societats que han anat prenent consciència de la realitat de les llibertats sexuals de tots els col·lectius.
Tanmateix, entenem la situació creada pel regidor de turisme com a molt greu i perjudicial per a la imatge del turisme de Blanes, amb ressò a nivell estatal, i amb la crida de diferents coordinadores de LGBT de l’Estat Espanyol al boicot a la nostra vila. Gràcies al senyor Gómez ja no només som coneguts com una vila famosa per encendre cada any els seu concurs de focs artificials, sinó com una vila capaç d’encendre la flama de l’homofòbia allà on ni n’hi ha.
Davant de la situació creada, acordem els punts següents:
-Condemnem les declaracions del senyor Fernando Gómez al considerar-les un atac les llibertats sexuals, titllables d’homòfobes.
-Exigim que el senyor Fernando Gómez faci una rectificació pública, via comunicat o via ple municipal, en la que retiri les afirmacions que va realitzar i que es comprometi a portar a terme totes les mesures que siguin necessàries per reparar el mal creat a la imatge turística i social de la vila.
-Exigim tornar emprendre totes les converses, accions i col·laboracions amb l’entitat Gaylestots que siguin necessàries per aconseguir una relació de treball conjunt i facilitar així la celebració del Pride Costa Brava – Alt Maresme 2011 a la nostra vila, com hauria d’haver succeït aquest any, sempre i quan les mesures tècniques i logístiques ho permetin.
-En cas de que no hi hagi compromís per a que això sigui així, exigim la dimissió del senyor Fernando Gómez regidor de Fires i Festes i Turisme, ja que ha demostrat que no és la millor persona per dirigir el projecte de turisme del poble. Les seves declaracions han tingut ressò a diversos mitjans de comunicació catalans i espanyols que han provocat que s’iniciï un boicot per part de diverses coordinadores d’aquest col·lectiu catalanes i espanyoles cap a la vila de Blanes. Això suposarà una greu i dolenta conseqüència per la imatge del poble de Blanes i pel turisme, eix vertebrador, d’aquest.
- Finalment creiem que és obligació del jovent de la Vila de Blanes que lluiti diàriament en contra de la desigualtat i la discriminació per raó d’orientació sexual. Per aquest motiu signem el document les diferents organitzacions polítiques juvenils de la Vila de Blanes, ja que considerem que el dret a la llibertat sexual ha d’estar per sobre de qualsevol ideologia i hem d’estar units i unides en contra de qualsevol actitud homòfona.
Per això, convoquem una roda de premsa per explicar la nostra posició en contra de les declaracions del regidor Fernando Gómez pel proper dimecres 21 de Juliol a les 19.30h davant de La Casa del Poble on es durà a terme el ple municipal a les 20h i llegirem el manifest.
Blanes, 19 de Juliol del 2010
Joventut d’Esquerra Republicana de Catalunya de Blanes – JERC Blanes Alternativa Jove i Joves d’Esquerra Verda de Blanes Joventut Socialista de Catalunya - Selva Marítima.
Des de la seva impresentable perspectiva reaccionaria, el regidor de Turisme Fernando Gómez, considera que la qualificació de Turisme Familiar per a Blanes és incompatible amb la celebració d’una festa convocada per a gais i lesbianes.
Argumenta que no hi ha espais específics per a la gent LGTB, que se sàpiga ningú els hi ha demanat. Però és que ara per ara, malgrat tenir Blanes la qualificació de Turisme Familiar, no és que la nostra vila tingui gaires espais per la mainada, uns quants parcs infantils mes o menys equipats, una programació de jocs de platja pels més petits, força minsa, i poca cosa més a fer per les famílies dins Blanes. Si volen altres esbarjos han d’anar cap altres poblacions veïnes i gratar-se la butxaca. Tal com resa la pàgina web de Turisme, aquesta es la gran oferta per turisme familiar.
“.. hay 11 establecimientos hoteleros, 6 campings y 4 complejos de apartamentos que también disponen del Certificado de Turismo Familiar. Muchos hoteles ofrecen brazaletes identificativos para los niños, programas de animación infantil, servicios de niñeras con diferentes idiomas, y disponen de menús infantiles, baberos y sillas adaptadas.
La gran variedad de ferias y actividades lúdicas, culturales y deportivas que tienen lugar en la villa durante todo el año, junto con el rico patrimonio historico-artístico y unos servicios públicos inmejorables, hacen de Blanes el destino ideal para disfrutar de unas verdaderas vacaciones en família.
A lo largo del Paseo Marítimo los niños encontrarán todo tipo de áreas de juego. Triunfa especialmente el Club Infantil, un recinto cerrado al aire libre con monitores especializados, para que niños y niñas se lo pasen muy bien. Además, en Blanes hay una cuarentena de espacios públicos con zonas de juegos infantiles.
Y muy cerca de Blanes, la aventura en mayúsculas: parques acuáticos y marinos, parques infantiles, museos, hípica, vela, karting, cruceros por la costa, excursiones ... Un cóctel de sensaciones para todos los públicos!
Pels que som o vivim a Blanes, coneixem prou bé quina es la realitat d’aquesta oferta. O si no que els hi preguntin als veïns i estiuejants de la zona dels Pins al estiu, soroll de cotxes, discoteques i bars amb la música a tota, grups de “guiris” xops d’alcohol i muntant baralles al mig del carrer, brutícia de tota mena, etc., etc.
Això es mes suportable que una festa gai, que és celebra un cop a l’any i que podia haver estat una bona font d’ingressos per a tot el poble? Compres a les botigues del centre, estades de cap de setmana en hotels, càmpings o apartaments, feina pels bars i restaurants...
No hi ha prou platges a Blanes per poder buscar un lloc que acontentes a tothom? Per a col·lapsar tot el poble, beneficiar només a uns quants bars i restaurants i fer una despesa pública que mai no ha quedat clara pel que fa al finançament, si que hi va haver-hi dia i hora, així va passar amb el macro concert de La Oreja de VanGogh, com tothom ja sap.
Segons declaracions d’en Gómez"els que som heterosexuals no fem festes perquè siguem heterosexuals, cadascú fa les festes que vol, però no té per què rebre el reconeixement de la regidoria de Turisme". Ignora el regidor que ell és el regidor de Turisme de tots, no només dels que sustenten les seves idees i ell està al servei del poble i de la ciutadania. Ignora que les festes gais son obertes a tothom, no com passa encara en alguns locals i esdeveniments amb la “marca” heterosexual.
Per contra, les manifestacions dels alcaldes de Santa Susanna, Josep Monreal (CiU), i de Pineda de Mar, Xavier Amor (PSC), que asseguren que tots els sectors mereixen el seu respecte i reclamen 'tolerància', y veuen el Pride com un element important de dinamització turística.
Però en Gómez no. Ell és d’aquells que encara creuen que gais i lesbianes som malalts o viciosos. D’aquells que creuen que l’homosexualitat s’encomana. D’aquells que volen creure amb l’estereotip del gai “reinona” o de la lesbiana “marimacho” i que els hi fa por mirar a dreta o esquerra per si de cas no fos que algú o alguna persona amb les que és relaciona fos gai o lesbiana.
Ignora Gómez que a l’Estat Espanyol els gais i lesbianes poden casar-se i adoptar fills? Ignora que existeixen moltes famílies gai i lèsbiques amb fills propis biològics que viuen i és relacionen amb tothom sense cap problema? No, segur que no ho ignora, però ell no ho vol acceptar, encara que això el faci prendre decisions antidemocràtiques, en contradicció amb els acords presos per majoria pels representants del poble.
Ignora Gómez que ha fet quedar a Blanes a nivell de l'Estat Espanyol com una ciutat homòfoba, quan nosaltres som un municipi acollidor com queda demostrat en tot el que s’organitza a la nostra vila. Aquesta imatge no s’esborra fàcilment per molts viatges que es facin, a càrrec de l’Ajuntament a fires turístiques per promocionar Blanes.
Toda mi vida he sido militante de alguna causa, ¡qué le voy ha hacer! Creo en el compromiso. Con unas cuantas décadas a mi espalda las he visto de todos los colores, pero hay algunas que son difíciles de digerir por mucha entrega y fidelidad a los ideales que impregnen mis poros.
Hoy se me ha exigido un sacrificio y he aceptado el reto en pro de la obediencia de partido: asistir a un acto de un llamado partido político, Ciutadans.
Como soy gata vieja, me he mentalizado: he practicado algunas técnicas de relajación, he recordado algunas técnicas teatrales y, finalmente, he visitado con especial dedicación el cuarto de baño. Antes de entrar en la sala de actos he aspirado profundamente…
Todo en vano, no he conseguido mantener mi imperturbabilidad, he fracasado, hasta el punto que, después de una hora de haberme alejado de una situación infernal, aun no me he recuperado.
Miro d’asserenar-me, i començo la meva crònica. Poca assistència per començar, una vintena llarga de persones entre les quals es comptaven familiars d’alguns dels integrants de partit i quatre o cinc infiltrats, entre ells jo, d’altres tendències polítiques. Les estrelles invitades, dos pesos pesants del partit: la diputada Carmen de Rivera i el president del partit i també diputat Albert Rivera. Sí, sí, aquell mateix tant bufó que en una campanya va posar despullat.
Carmen de Rivera ha iniciat el míting amb bales de fogueig. Un discurs inconnex on el més destacable ha estat el remarcar per tres cops que ella és “abogado”, les qüestions de gènere no van amb aquesta senyora. Arguments populistes, manipulació de dades, especial èmfasi en com de dolents i malgastadors que som els catalans que volem veure cinema en català i carregant les tintes en els barracons escolars, donant la culpa al govern de la Generalitat, de la situació. Ni en parlo del discurset sobre l’Estatut. Per dir-les, encara que poc dotada per a l’oratòria, dir-les ben grosses.
Un petit vídeo promocional que no m’atreveixo ni a comentar - veieu i jutgeu: http://www.youtube.com/user/ciudadanos#p/u/1/GbWxs4piEFg - sobre que “Cataluña somos todos”, l’eslògan de la seva actual campanya, abans de donar pas al primer actor de Ciutadans.
Arribats a aquest punt, una de les infiltrades, no ha resistit més hi ha hagut d’abandonar la sala. Igual que a “Supervivientes” volia arribar al final, però les circumstàncies l’han sobrepassat. Una estoneta més ha resistit el més jove dels infiltrats i company de cuites, però la seva joventut ha estat també un punt negatiu, la passió dels jovents lliga malament amb la obligada resistència que imposen aquests actes. Com a fondista política espero arribar a la final.
Ai las! El discurs de l’Albert Rivera no fa més que donar voltes i mes voltes al voltant de l’antinacionalisme i de les crítiques més barroeres cap al govern tripartit. Arguments populistes però que complauen a l’audiència embadalida. Es barregen les vegueries amb l’atur, el cas Millet serveix per donar força a la mala gestió de la Generalitat. El pobre Montilla és més criticat pel fet d’esser cordovès i ser president, com si fos un renegat de la “causa” nacional espanyolista. Segons Rivera, els que defensem que Catalunya és una nació estem obligant a la població a triar entre la nostra mare i el nostre pare, o al inrevés, si un d’ells es català i l’altre no.
Ai, ai! Que dirien el meu pare i els meus tiets, vinguts del Jaen profund si ho sentissin. Uns són republicans, altres socialistes, tots parlen català, alguns fins i tot ballen sardanes, cosa que jo no faig gens bé, i gairebé tots estan a favor de les consultes nacionalistes. De quina Catalunya real m’està parlant en Rivera? Dels seus en conec alguns, però encara més d'aquells que s’assemblen als meus tiets. La presència del català a Catalunya és per a ell abusiva i fomenta la discòrdia entre els qui hi viuen (ja ho deia l’Aznar que el català era per a la intimitat).
Mitja hora verborreica comença a minvar la meva resistència. Em remoc a la cadira, em mossego les galtes per tal de no dir ni paraula, però segueixo al peu del canó. De sobte una frase, com un llamp diví, em cau al damunt i destrueix totes les meves cuirasses: “hace treinta años nunca hubiéramos llegado a esta situación”. Refot! He saltat de la cadira com si em punxessin i he sortit, cames ajudeu-me, cap al carrer amb un atac d’angoixa per por que l’acte s’acabés entonant el “Cara al sol”.
Us demano perdó, companys, camarades. No he estat digna de la vostra confiança. Però la prova era molt dura. No us heu adonat que la influència de l’acte era tan gran que al principi d’aquesta crònica només podia expressar-me en castellà! He fet com en Rivera, que ha començat en català una estoneta, allò de fer contens a tots, per seguir en la llengua oficial.
Clar que jo no he sentit cap proposta clara de com ho farien per solucionar tot el que critiquen, però potser ha estat perquè he abandonat la trinxera, ara que, si us dic la veritat, no crec que en portessin cap de proposta.
