per Marián Anguita Ferrer
De tothom és sabut que l’esser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Així ho demostra també l’església catòlica que, malgrat haver hagut de rectificar nombroses vegades al llarg de la història sobre persones i teories que va condemnar i que fins i tot varen portar a la mort a aquells que les sustentaven, insisteix en repetir aquestes actituds.
Sort que, ara per ara, ja no està de moda cremar als heretges, però sí que dialècticament s’encenen fogueres. Per a mostra les paraules Benedicte XVI en la seva visita a l'Estat Espanyol.
Des de l’arrogància que li atorga allò que sustenten els catòlics sobre la infal·libilitat del Papa, des de la hipocresia més arrelada que els permet fer la vista grossa sobre els pecats dels seus capellans (pederàstia, estafes financeres, etc.), des d'un fonamentalisme absolutista que pregona un únic Deu (el seu) i una única religió vàlida (el cristianisme, sens dubte), Benedicte XVI utilitza l’aparell propagandístic de la seva visita per donar un cop de mà a les dretes mes ràncies d’aquest país amb unes frases, en aparença innocents, destinades a crear alarmisme.
En el seu parlament a Santiago de Compostela, aquest vellet d’aparent bonhomia vestit de blanc immaculat ha afirmat que "el renacimiento del catolicismo en la época moderna se produce sobre todo gracias a España, donde figuras como San Ignacio, Santa Teresa o San Juan de la Cruz dan forma a la fisionomía del catolicismo moderno. Pero es también verdad que en España nació una laicidad, un secularismo fuerte y agresivo, como vimos en los años treinta". Y per arrodonir-ho va acabar dient: "Esa disputa, o mejor este choque entre fe y modernidad, ambas muy vivaces, tiene lugar de nuevo hoy en España".
No cal dir, és clar, que els mitjans de comunicació de la dreta han recollit com una bandera aquest missatge, els hi ve com anell al dit a les portes de les fites electorals que ens esperen des d’ara i fins al 2012. Tornen a onejar les banderes de l’Espanya ultra catòlica, repressora i autoritària.
No és gratuïta la frase. Allò fotut és que, si una declaració similar l’hagués fet un cap d’estat o representant de qualsevol país, de seguit hauria estat considerada una ingerència en la política interna i s’haurien demanat explicacions. Però el Papa no. A ell, segons la circumstància, se'l considera només el representant d’una religió o se’l presenta com a cap d'Estat per tal de justificar que els representants d’un estat, l'espanyol, suposadament laic, li “presentin els seus respectes”.
Després diran que l’esquerra no tanca les etapes passades i que remou fantasmes quan treballa per la recuperació de la memòria històrica. O que l'església catòlica és oberta i tolerant. Que justifiquin les perverses aliances amb dictadors i règims absolutistes (Hitler o Pinochet, per donar algun exemple), que els hi expliquin als milers de morts per causa de la sida que per motius religiosos no han tingut accés als condoms. La llista seria molt i molt llarga.
El laïcisme, no és un pecat, Benedicte; la teva església no és l'única ni la teva fe s’ha d’imposar a tothom. Cada home i dona d’aquest univers té el dret de fer les seves eleccions lliures en matèria religiosa i, en nom de la religió, de les creences, no s’ha de fer política. La fe, les fes són opcions privades i personals, i així haurien d’esser sempre, tant si parlem de catòlics, com de musulmans, de budistes o del que sigui.
Religió, quants crims es cometen en el teu nom!
