COMUNICAT DEL GRUP MUNICIPAL EUIA-ICV DE BLANES SOBRE LES OCUPACIONS DE L’OBRA SOCIAL DE LA PAH A SALT I BLANES.

Des del  Grup Municipal d’EUiA-ICV de Blanes, volem expressar el nostre suport a les accions empreses per l’obra social de la PAH, de forma especial per les recents ocupacions de blocs de pisos a Salt i a Blanes, que pretenen la recuperació dels habitatges buits per a famílies i persones en risc d’exclusió social, que han sofert desnonaments per culpa de les abusives condicions hipotecaries, imposades des de les entitats financeres que, rescatades amb fons públics, segueixen expulsant sistemàticament a moltes famílies de casa seva i especulant amb l’habitatge.

Com a Grup Municipal d’EUiA-ICV de Blanes hem reclamat en diverses ocasions, presentant mocions al ple de l’Ajuntament, posar en marxa mesures per a garantir a les persones el seu dret a un habitatge digne. Dret recollit per la sentència del tribunal europeu que qualifica d’abusives les condicions hipotecaries a l’Estat Espanyol i reclamat pel milió i mig de signatures presentades per la ciutadania demanant la posada en marxa de la ILP de la dació en pagament retroactiva i el lloguer social.

Realitats que el Govern del PP ha decidit ignorar per a canviar la normativa hipotecària, optant fins ara per  rescatar només els bancs i no a les persones. Per aquests motius creiem indispensable com a formació política transformadora i d’esquerres, manifestar la nostra solidaritat amb totes les persones afectades per les mesures empreses des d’un govern esclau de les polítiques dels anomenats “mercats”, al servei dels grans capitals i mancat de sensibilitat i solidaritat cap a les persones.

Demanem de forma especial a l’equip de govern de l’Ajuntament de Blanes i al seu alcalde de, Josep Marigò, tingui especial cura i sensibilitat pel que fa a les accions empreses respecte al bloc ocupat a la nostra ciutat i que estableixi vies de diàleg i solucions per les famílies afectades, amb els representants de la PAH.

En la mateixa línia presentarem escrit al registre de l’Ajuntament de Blanes sol·licitant la convocatòria de la Taula Taula Local pel Dret a l'Habitatge de Blanes amb la màxima urgència, per tal d’avaluar la situació de les famílies afectades.

Blanes, 15 de maig de 2013

El lleuger pes de la justícia

En els últims anys a la meva família -la família petita, s'entén- ens han robat cinc vegades la bici: dues vegades hem recuperat les nostres velles bicis -que són les que tenim ara- però les altres tres no i aquestes eren noves. Cada vegada que un lladre actuava de nou, agafàvem un disgust considerable i ens preguntàvem com era possible que voltessin pel carrer gent amb tan pocs escrúpols com per emportar-se el que no és seu i desitjàvem de tot cor que finalment acabessin a on havien d'estar: a la presó. 
Quan algun lladre o estafador ens roba la indignació i la sensació de impotència s'instal·la en el nostre cos i exigim la màxima duresa contra aquests. És lògic. Emportar-se béns que ens han costat molts esforços és frustrant, que entrin a casa teva quan no hi ets encara és pitjor, fer-ho quan estàs dormint augmenta la sensació de risc i no vull ni imaginar-me el que pot ser un robatori amb violència o crims pitjors. Entenc que la societat es pregunti permanentment si no haurem fet una legislació massa permissiva, massa tova amb els delinqüents. Però, com tot a la vida, hi ha delinqüents i delinqüents. 
N'hi ha que són violents, perillosos, éssers dolents que volen fer mal, que frueixen destruint el que altres han construït amb molt d'esforç. Sobre aquest hi ha unanimitat sobre la necessitat de tancar-los i fer-los pagar el que han fet. N'hi ha d'altres, però, que són educats, vesteixen bé, parlen idiomes, han viatjat, porten cotxes potents i habiten cases elegants: són triomfadors. 
Abans per robar una gallina podies acabar a la presó, ara per robar menjar en un supermercat també. L'acció del Sindicat Andalús de Treballadors, el representant més famós del qual és l'alcalde de Marinaleda i diputat d'IU Sánchez Gordillo, ha tingut l'habilitat de portar el debat polític al nivell més humà. Per uns dies, setmanes i potser mesos el país ha parlat del realment tràgic del nostre país, que no és ni la prima de risc, ni l'índex de l'IBEX de la Borsa de Madrid sinó que a Espanya ja ha arribat la fam, la misèria i la necessitat. 
Si el curs passat va ser titular mundial que alguns nens grecs es desmaiaven de gana, aquest curs els titulars els donarem nosaltres. El tràgic de la nostra situació és que hem posat el diner per davant de les persones quan se suposava que aquell estava al servei d'aquestes. Desnonen de casa seva gent que no pot pagar la hipoteca, que a més queda endeutada de per vida, per anar a parar als bancs una propietat de la qual no saben què fer-ne per finalment malvendre-la i tot i així quedar arruïnats. No hauria estat més fàcil i humà transformar el propietari de l'habitatge en llogater i l'Estat en propietari en lloc de ser aquest l'avalador -i finalment pagador- dels deutes dels bancs però amb molta gent fora de les seves llars? 

Per ara, els uns (el PSOE) i els altres (el PP) s'han posat d'acord a fer recaure el cost de la crisi sobre els més dèbils i, a sobre, una bona part d'aquests ho entenen i ho comparteixen per allò de que "hem estirat més el braç que la màniga". Els que realment manen ja estan preparant l'opinió pública per a una nova retallada i sembla que aquesta vegada ja es tocarà les pensions en una nova volta del bucle cap a la pobresa generalitzada que és a on ens estan portant les polítiques econòmiques neoliberals i, tanmateix, no es parla de l'únic que ens pot fer sortir de la crisi: més activitat econòmica promoguda per l'Estat gràcies a l'augment d'impostos de les rendes del capital (beneficis empresarials, beneficis financers, transferència de propietats, transmissió de grans herències,...), lluita seriosa contra el frau fiscal, que segons els tècnics d'hisenda es concentra en les grans empreses i les grans fortunes, i augment del deute de l'Estat.
Però, és clar, ja se sap que hi ha lleis per complir-les i fer-les complir com les de robar en la més gran cadena de supermercats per donar de menjar qui ho necessita i lleis que tot i que són d'obligat compliment semblen més aviat indicatives o simples recomanacions com les relacionades a pagar impostos proporcionalment a la riquesa de l'individu. En aquest cas, sí, hom pot gaudir del lleuger pes de la justícia. 

Argemir González

(publicat a Diari de Girona)

LA FESTA DEL PCE 2011

per Ricard Bruguera Sais

No queda molt més a dir després de llegir el que diu la premsa sobre l’esdeveniment més important de l’any que organitza el Partit Comunista d’Espanya.

Ah!, disculpeu, però em dec haver confós. Cap cadena de televisió o diari d’aquest país va fer referència a aquest acte, amb l’excepció del diari El Público (el qual va dedicar al tema una pàgina). No obstant, prefereixo no fer al·lusió al contingut de l’article perquè considero que no fa honor a la veritat i manipula, qui sap amb quin criteri, les paraules que es van expressar en els discursos que hi va haver en la Fiesta del PCE d’aquest any.

Tornant al tema dels mitjans de comunicació, resulta que la deficiència de difusió d’aquest tipus d’esdeveniments no afecta, per exemple, a la Fiesta de la Rosa del PSOE o a la Convención Nacional del PP. Aquest fet em repugna, i em fa veure més clar que mai que el pluralisme polític que tracta de preservar la norma més important d’aquest país, en realitat és una cortina de fum. Només un detall: en el primer article de la Constitució Espanyola (el més important de tots) el pluralisme polític, el qual els mitjans de comunicació semblen voler eludir de forma descarada, apareix al costat de valors com la llibertat, la igualtat o la justícia. I si comencem així, no vull ni pensar on acabarem.

Dit això, la Festa del PCE 2011 es va celebrar al poble de San Fernando de Henares. Vaig tenir la sort de poder-hi anar, i vull denotar que la calor que hi va fer va ser terrible, però això no va impedir ni la realització de tota mena d’actes (sobretot presentacions de llibres) ni la impressionant assistència de la gent. Els esdeveniments que sembla van atreure major nombre d’assistents van ser, d’una banda, el míting del PCE (que va acollir més de 5000 persones, segons la organització del partit), i la conferència sobre la reforma constitucional, on van participar personalitats tan importants com l’actual Coordinador General d’IU Cayo Lara o el sempre emotiu Ex-Secretari General del PCE i també Ex-Coordinador General d’IU Julio Anguita.

Es va retre homenatge a tots els comunistes que han mort aquest any. Entre ells, i potser el que va ser més ovacionat, Marcelino Camacho. La seva dona, tot i les dificultats que va tenir, va aconseguir d’assistir com a convidada de luxe a l’esdeveniment.

Va analitzar-se l’efecte devastador que provocarà la reforma de la constitució, pactada antidemocràticament pel PSOE i el PP, sobre la població. A partir de l’entrada en vigor d’aquesta reforma, els bancs i mercats europeus cobraran abans que els hospitals o les escoles. Dit d’una altra manera, el sr. Emilio Botín (director del Banco Santander i posseïdor d’una de les fortunes més grans d’Europa) podrà disposar dels diners que el govern espanyol ha de tornar al seu banc abans que cap professor o metge cobri la seva nòmina mensual. Vist en perspectiva general, s’incorpora el neoliberalisme, que posa per davant els interessos del gran capital abans que els de la població, a la norma suprema del país.

En el míting central es va fer especial referència a la necessitat de la unió dels partits d’esquerres per fer front a l’hegemonia de què gaudeixen els partits de la dreta i que gaudeixen de poder imposar la seva pròpia voluntat al poble.

També va ser protagonista el llibre recent publicat de Guillermo “Williy” Toledo. Degut a la seva reconeguda reputació en el món del cinema i el teatre, va haver-hi seriosos problemes perquè tothom pogués accedir a l’interior de la petita carpa on es va dur a terme l’acte. Tot i així, l’acte va ser un èxit.

L’ambient general, tant nocturn com diürn, va ser igual d’espectacular durant tot el cap de setmana. Sobretot un fet em va cridar molt l’atenció, i és que no hi havia cap tipus de seguretat. La organització del PCE vigilava per sobre els actes, però l' única presència policial que hi va haver durant tota la Fiesta era una furgoneta de policia autonòmica amb quatre agents (morts d’avorriment) que hi havia aparcada a l’entrada del “recinte”. No cal dir que no hi va haver cap tipus de malentès o baralla. Serà això un principi de comunisme?

Integrants i simpatitzants del PSUCviu de Blanes amb Cayo Lara

La UJCE va estar col·lapsada de feina durant tot el cap de setmana, però això no va impedir que el resultat de tot el seu treball fos increïble. La organització de la majoria dels aspectes de la Fiesta corria a càrrec seu, i es podria dir que van aprovar amb nota.

La meva conclusió general de tot el que vaig viure a San Fernando de Henares el cap de setmana passat és aquesta. Per a totes les persones que no coincideixen exactament amb la ideologia del PCE, però que van acostar-se a observar i informar-se, la Festa del PCE va ser una font d’informació diferent a les habituals; un punt de vista que contempla la realitat d’aquest país críticament, pels aspectes bons i pels dolents; un espai on tothom podia accedir a conferències, presentacions de llibres (que no solen publicar-se en editorials conegudes) i altres actes interessants.

I finalment, per a aquelles persones les idees de les quals s’ajusten a les del PCE o, simplement a les de l’esquerra, va ser una forta injecció de moral. Va suposar l’ adonar-se que moltes altres persones pensen igual, i que fa falta l’ajuda de tots per afrontar els cops que reben els més desafavorits d’aquesta societat i que no afecten a qui els donen. La igualtat, la justícia o la solidaritat són fites assequibles, amb l’acció de tots els que hi creuen.

En aquest sentit es va crear el PCE, que segueix lluitant dia a dia, sumant forces i seguint endavant; i per recordar-ho es fa la Fiesta del PCE un cop l’any. No se sap on o com es farà l’any que ve, però el que sí que sé és que el que vaig viure el cap de setmana passat va valer molt la pena.

La izquierda política y social empieza el camino de la convergencia

Lunes, 5 de septiembre de 2011(Publicat a http://www.izquierda-unida.es/)

 

Distintas formaciones y grupos, entre ellos Izquierda Unida, han mantenido hoy una reunión para "buscar acuerdos en el ámbito de la izquierda y del ecologismo político y cultural".

En esta reunión han participado las Mesas Ciudadanas de Convergencia y Acción, Izquierda Unida, Los Verdes-Grupo Verde, la Confederación de Los Verdes, Izquierda Republicana, representantes del Manifiesto 'Una ilusión compartida', así como el Llamamiento de Universitarios. Izquierda Anticapitalista ha asistido a la reunión, aunque su participación en el proceso depende de la decisión de sus órganos confederales de dirección.

Todas ellos han coincidido en que "ante la gravedad de la situación sociopolítica, distintas fuerzas político-sociales que hasta ahora caminaban separadas han sentido la necesidad de escucharse, dialogar y empezar un proceso de convergencia para llegar a acuerdos en el ámbito de la izquierda y del ecologismo político y cultural".

En su primera reunión, los participantes en la misma constatan "la necesidad de dar una respuesta a las exigencias ciudadanas desde la izquierda transformadora" y llaman a "todas las personas y fuerzas sociales, políticas, ecológicas y culturales a unirse a un proceso de convergencia que tiene que ir más allá de las elecciones del 20-N".

Siendo conscientes de la responsabilidad de frenar el 'golpe de mercado' a la Constitución y la desarticulación del Estado Social y Democrático, los participantes se emplazan a "diseñar en próximos encuentros un proceso participativo, abierto y horizontal para la configuración de un nuevo programa para el cambio político, social, feminista y ecológico".

Què creure i què no. Què ser i què no

per Ricard Bruguera Sais

Avui se m’ha apagat la bombeta. Si quan tinc una bona idea se m’encén, avui m’he adonat que no tinc idea de res. El desencadenant? Un reportatge que es va realitzar recentment en motiu de l’aniversari del’11S.

En aquest reportatge, s’entrevistava un home que havia estat 4 anys a la presó de Guantánamo acusat de terrorisme internacional (11S). Explicava històries realment terrorífiques de la seva condemna a la presó més famosa (i polèmica) dels últims anys. No entraré en el debat de si el que explicava aquest home era verídic o no. Tan sols diré que en cas afirmatiu, hi ha algunes persones que haurien de ser portades davant la justícia amb la mateixa rapidesa amb la que van empresonar aquest senyor. El terror no es pot combatre (sota cap circumstància, i per molt que costi afrontar-ho) amb la mateixa moneda.

Aquest exemple es suma a l’extensa llista de casos en què no sabem què creure, qui diu la veritat i qui no. El per què és ben simple: perquè no podem ni ens deixen poder conèixer el que realment va passar. 

Quin va ser el motiu de la guerra d’Irak o, en aquest cas, d’Afganistan : diners i recursos econòmics o la llibertat? Qui va ser més just en la seva política, Stalin o Hitler? Són Cuba i Veneçuela dictadures o democràcies? El nombre i la diversitat de fonts d’informació en casos com aquests és tal que el debat sol quedar en suspens.

A qui afecten més aquests dubtes de què creure i què no? A la població menys experimentada i sense gaires criteris propis per poder decidir-se, és a dir, als joves.

I aquest és el meu cas. Tinc 19 anys i tinc el mateix problema. Els meus professors de la universitat em demanen que miri els telenotícies, però, com sé que els de la cadena de televisió que miro fan referència a la veritat al 100%?

Estic indignat perquè, ja que formo part d’aquesta societat, el mínim que puc demanar és que, ja que se’m transmet informació, aquesta sigui verídica. De cop, un dia veig com la gent comença a sortir al carrer, a asseure’s a les places, a parlar, a informar-se els uns mitjançant els altres, i a protestar pels problemes que tenen en comú.

Em vaig decidir a unir-m’hi, bàsicament per informar-me, perquè, entre tots, poguéssim intentar saber el què passa avui en dia a la nostra societat i lluitar pel que crèiem just. En la norma suprema que regeix el nostre país, és a dir, la CE, s’hi recopila explícitament el dret de reunió en espais públics (sempre i quan sigui pacífica i sense armes), pel que, ni aquesta gent ni jo, fèiem res d’il·legal.

No obstant, un dia vaig engegar la televisió i vaig veure que la policia, amb motius, per dir-ho d’alguna manera, dubtosos, comença a carregar amb violència desmesurada contra les persones que estaven reunides en les places. Algunes personalitats amb càrrecs públics declaren als mitjans que el que passa és que s’està privatitzant un espai públic, que les persones que es reuneixen van contra el sistema, i que intenten manipular la opinió ciutadana. No sé si les persones que em coneixen em veuen així, l’únic que puc dir és que jo no m’hi considero.

Penso que, en una societat, sempre fa falta un sistema per poder conviure tranquil·lament els uns amb els altres. No obstant, quan intento buscar un sistema que persegueixi el màxim benestar pel màxim nombre de persones possibles, em titllen (i m’amenacen de mort) de comunista com si tingués una malaltia mental greu. Si intento saber el que passa al meu voltant, passo a ser manipulador. Si protesto contra les injustícies (les meves i les de bona part de la població), sóc antisistema. Així doncs, després de tot aquest caos, només em queden dues preguntes al cap. Què puc creure i què no? Què puc ser i què no?

De moment no tinc la resposta a cap d’aquestes dues preguntes, o, com diria Sòcrates, només sé que no sé res. Però el que sí que sé és que em nego a seguir així la resta de la meva vida.

Davant les retallades, el PSC de Blanes segueix de vacances

Aquest matí s'ha viscut a Blanes una de les manifestacions més multitudinàries mai vistes. Més de 2500 persones han sortit al carrer un dissabte, d'Agost, en cap de setmana de pont, i amb un sol i calor de justícia per reclamar i exigir que amb la salut no s'hi juga.

I és que estem parlant de perdre drets que fa anys que a Blanes ja tenim, com el de poder nèixer a Blanes, que des dels anys 80, les mares de Blanes podien parir a l'Hospital Sant Jaume. Posteriorment, amb la inauguració de l'Hospital Comcarcal de Blanes, van fer un salt qualitatiu. Doncs bé, ara parlem de tirar 30 anys enrere, i haver d'anar a parir a Calella! (entre d'altres!). És cert que hem de retallar fins al punt d'arribar a retrocedir 30 anys en el temps? NO. Tenim uns ingressos (tot i que lleugerament menors que els últims 3 o 4 anys) d'entre 3 i 4 vegades més grans que al 1980, per tant, no es pot justificar en cap cas aquesta supressió de serveis tant salvatge.Amb tot, aquests dies, el poble s'ha organitzat amb la col·laboració d'entitats,  organitzacions, associacions de veïns i gent individual pper sortir al carrer a protestar.

Regidors, militants, amics i simpatitzants del grup  ICV-EUiA Blanes

Amb aquest sentiment d'unitat, de poble, personalment esperava que el meu alcalde es posés al front, a peu de carrer, per reclamar a les autoritats competents que ens neguem a acceptar aquesta situació, que li farem costat en aquesta batalla.A CiU ni estava ni se l'esperava, al PP més del mateix (és més, he vist un dels regidors del PP parat amb el cotxe perquè no podia passar per la mani), però, a què juga el PSC, de veritat tant poc li importa? són ells els que ens han d'arreglar aquest dilema?? Ja començo a creure en sociovergències idológiques...

He sentit ràbia i tristesa veure com només hi havíem 3 regidors d'aquest Ajuntament (Joan Salmerón, Amparo Ardanuy i jo) al darrera de la manifestació ajudant i col·laborant en aquesta lluita, com sempre, per defensar els drets universals de tota persona, tingui la condició econòmica que tingui:

SANITAT, EDUCACIÓ i CULTURA i, per tant, una vida digna.

                                                      Víctor Catalan Casas

NOTA: A tots i totes, a tothom que heu estat dies a les 12 de la nit grabant falques de ràdio, fent pancartes, fulletons i pósters, que heu estat recollint signatures, que heu suat amb aquesta calor organitzant la mani, i amb un carinyo especial a l'Espai Jove Alternatiu i la gent que el forma per tantes ganes d'ajudar. A tots els ciutadans principalment de Blanes, però també de Lloret i Tossa que hem anat massivament aquest dissabte.De tot cor, gràcies a tots! 

El "cambalache" de la justícia injusta

Marián Anguita

Diuen que la justícia és cega, també diuen que és justa però, "visto lo visto" en els darrers anys, resulta difícil de creure-ho. La gent del carrer es troba amb sentències que no entén ni troba justes ni lògiques. És clar que la gent normal i corrent poc entenem dels entrellats de la justícia i del seu llenguatge críptic i estrany. Però el que sí que veiem i patim són els resultats.

Així doncs, els grans defraudadors, els dilapidadors i lladres de grans fortunes robades de les arques públiques i per tant, robades de les nostres butxaques, es passegen com si res pels carrers en els seus cotxes de luxe, sense vergonya i, si acaben a la garjola, en poc temps són al carrer, i les seves comptes del banc segueixen plenes. Els lladres "de tres al cuarto", els que furten el moneder a la plaça, entren i surten de jutjats i de presons com si hi anessin a fer estades de vacances. Les presons estan plenes, i els jutjats desbordats per la feina. I la justícia és lenta, molt lenta, fins acabar la paciència de tothom.

A l’altra cara de la moneda s’obren causes insòlites contra persones o institucions que atempten contra tota lògica, com és el cas del jutge Garzón que, encara que a tots no caigui bé o que alguna de les seves formes d’actuar siguin excessivament mediàtiques, a la majoria ens sembla que la seva fita última és la obtenció de justícia per a tothom. Però, en nom de la democràcia, una paraula que en boca d’alguns queda embrutada, s’accepten querelles en la seva contra, emparant-se en rebuscats i incomprensibles arguments legals, per atrevir-se a posar-se al costat dels que volen que es faci justícia als represaliats pel franquisme i als que volen trobar les restes de les víctimes que varen quedar ocultes en la vergonya de les fosses comunes.

I el més greu, querelles incoades pels hereus d’aquella dictadura opressora. Els mateixos que posen en llocs públics de prestigi a bocamolls demagogs com Neira o a “padres coraje” manipulats per una demagògia populista. Els mateixos que volen acabar amb la llibertat i tornar-nos a portar als temps obscurs del franquisme. Els mateixos que volen tornar a enterrar i callar totes les veus crítiques, totes les veus solidàries que s'aixequen a España i en l'àmbit internacional en defensa del jutge i en defensa del que representa.

I per il·lustrar tot això només cal escoltar Cambalache, un tango argenti, compost per Enrique Santos Discépolo al 1934 i que Enric Barbat i Guillermina Motta van traduir en el seu disc “Tango” al 1972, de la què us reprodueixo la lletra.

Drapaire (Cambalache)

Que el món és i serà una porqueria jo ja ho sé
en el 409 i en el 2000 també,
que sempre hi ha hagut lladres, maquiavèl·lics i amargats
desastres i estafats i algun home de bé,
però que el segle XX és la disbauxa, ja no cal negar-ho
doncs no fa cap falta,
vivim tots barrejats com una sopa
i com una tropa tots uniformats.
Avui ja no és cap problema ser recta o ser traïdor
ignorant, savi, lladre, generós o estafador
tot és igual, res és millor, tan és un burro com un professor
i si un viu en l’impostura o roba per ambició
tan li fot que sigui metge, pixa-reixes, rei de bastos
caradura o polissó.
És falta de respecte, és un insult a la raó,
qualsevol és un mec, qualsevol un senyor,
mesclat amb Stravinsky va Sant Jordi i la Cocó
Capone i Napoleó, Carnera i Sant Martí,
exactament igual que en la botiga fosca d’un drapaire
s’ha barrejat la vida
i ferida com ocell panxa enlaire
veus plorar una biblia sobre un mostrador.
Segle XX de paperassa, problemàtic i orellut
el qui no plora no mama, i el qui no roba és que és cur,
tira endavant, sense mirar
que a la caldera anirem a parar,
si és igual el que treballa nit i dia com un bou,
que el que viu de tots els altres,
que el que mata, que el que cura
o aquell que t’afaita el sou