Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jublilació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jublilació. Mostrar tots els missatges

AIXÍ NO

 per Maxi Rica
http://bloc.maxi.cat/

Abatiment

Aquesta és la sensació que tinc, passat pocs dies des que és “llancés” pels diaris, la notícia que hi havia un pre-acord en les pensions on els 67 anys no desapareixien, i entre altres conceptes hi havia un augment fins als 38.5 anys de cotització per jubilar-se als 65 anys; abatiment, decepció, frustració, ràbia; sensacions varies després de tant de temps esperant un possible acord. Acord, si, però no a qualsevol preu; aquest era el missatge que els nostres dirigents sindicals ens transmetien ahir, i que avui, ens justifiquen el pre-acord, com a bo i ajustat.

Abans de res, vull expressar, per que no hi hagi confusions, que en aquest escrit deixo palès la meva opinió personal, que no col·lectiva de la organització a on tinc responsabilitats (com a Secretari d'Organització del SGTCHTJ-UGT). Tinc, crec, el deure com a afiliat i militant de la organització sindical UGT, d'expressar el meu parer i malestar pels últims esdeveniments en la negociació del sistema de pensions. I amb aquesta premissa, i entenent les complicacions i complexitats per assolir una bona sortida per a la classe treballadora, donada la correlació de forces i la càrrega furibunda d'un govern entregat als idearis del neolliberalisme, amb la que els nostres dirigents han tingut que bregar; vull, tal i com anava dient, fer un acte de sinceritat i de testimoniatge personal, per donar la meva apreciació, la meva valoració: legitimar amb la nostra signatura aquest pre-acord, no pot ser considerat més que com a una derrota per a tota la classe treballadora. Derrota, ja que sense presentar més batalla que la dels despatxos i assemblees, hem tingut que acceptar com a bo el menys dolent dels pitjors escenaris; sense aquest acord, ens diuen, les retallades i el retrocés que el govern i altres ens volien imposar encara hagueren pogut ser molt més greus. L'amenaça permanent i paral·lela de que en el “pack” de les reformes (d'un calatge molt més profund del que ara seran amb aquest “pacte social”) també entrava la negociació col·lectiva, ens hagués portat a un escenari terrorífic. Si a més de tant de greuge i retallades socials, la negociació col·lectiva també fos perceptible a ser flexibilitzada per acabar amb el seu rang normatiu, aquesta deixaria de ser un instrument real per a la defensa del dret col·lectiu d'organització i de defensa obrera, potenciant el model de relació individualitzada que vol implementar la Patronal (i sembla que també l'actual govern “socialista” ). Aquesta liberalització de les relacions laborals deixaria en clara desavantatge als treballadors i treballadores enfront a una mala praxis de les empreses. Això, en un moment de retrocés i de rebaixes soci-laborals, ens portaria a una imposada subordinació social de la classe treballadora als interessos de les oligarquies financeres, fins a uns límits no coneguts en l'actual període democràtic.

Crec que hem de fer una reflexió oberta i sincera, i dir les cosses pel seu nom. Si no podem o no ens atrevim a fer altre cosa com a sindicat/s, és per que la relació de forces es massa desfavorable. Que la disgregació de la classe treballadora, la seva complaença, i la falta de massa crítica per iniciar altre lluita frontal contra un govern des-lleial amb els seus ciutadans i ciutadanes, era (i és) molt accentuada. Diguem-ho clar, si signem definitivament aquest preacord, es per que finalment tot i la rebaixa en el model al que ens aboca, els nostres líders sindicals hauran optat per la sortida de l'acord global (a on es tindran que introduir altres assumptes d'interès social), enfront a la del conflicte social, que per poca cosa que sigui, atenuï l'impacte de tanta desvergonyia junta (les propostes originals del govern eren especialment dures, a les que podríem sumar les altres abans dites). Serà doncs, un acord, però amb regust agredolç.

Arribats aquí, i tenint clara les dificultats i adversitats amb les que ens trobem, els nostres dirigents sindicals, haurien de fer un anàlisis molt més subjectiu, que no pas objectiu. Vivim en uns temps on els valors dels que ens han portat aquest desgavell, predominen i s'estableixen com a dogma inqüestionable. L'acceptació dels principis i formules d'ajustos d'aquesta reforma; del desmantellament actual de l'estat de benestar; del cop d'estat encobert de la sobirania nacional, per part dels grans Capitals (ara dits mercats); de la exclusió de la ciutadania de l'economia política, i del seu control social. L'acceptació de tot això, sense cap tipus de lluita, crec que ens pot devaluar davant els ulls dels treballadors i treballadores, i ens condemna a caminar cap a una societat classista i plena de desigualtats socials.

Només hi ha encara quelcom que els frena per no donar el pas definitiu, i es la força i capacitat d'organització i resistència que els sindicats aconsegueixen aglutinar al voltant seu. Els sindicats som i tenim que continuar sent, el màxim representant de l'esquerra social, l'avantguarda organitzada de la classe treballadora. Permetre que ens utilitzin com a legitimadors de la més gran de les retallades socials, perpetrades per aquesta horda neocom (FMI, OCDE, etc...), no fa més que desacreditar-nos com a tals, i disgregar i debilitar encara més per a una possible resposta de la classe treballadora. Si el partit de govern vol trair novament a les seves bases obreres, que ho faci sol, sense marge de dubte, sense “coixí” social. Ara, si finalment ratifiquem el pre-acord, legitimarem i donarem forma a les paraules del tèrbol Diaz Ferran: “treballar més i cobrar menys”; un futur fosc per a les noves generacions de treballadors i treballadores.

Una reforma d'un model que ha de entrar en “col·lapse” cap el 2050, i que té una relació tant intima amb el benestar de les persones, necessita d'un debat seré i ampli. No només des de l'espai polític, sinó també des del social; i això no es pot fer en un mes. Ara, les reformes que realment necessitem son les del control del sistema financer, i tant d'altres que ens permetin construir entre tots un mon més just per a tots, i no només per a uns pocs.

Ara es el moment del debat en els òrgans interns. Així NO companys i companyes. Així NO

Europa acaba (encara) als Pirineus

per Marián Anguita

Aquesta va ser una frase que ens va acompanyar en els darrers anys de la dictadura i  fins ben avançada ja la democràcia. Semblava que ja estava superada, que l’Estat Espanyol era una realitat dins l’Europa del segle XXI amb la integració a la CEE com a membre de ple dret.

Doncs no, la realitat no és aquesta. I no ho dic pel que fa als temes econòmics. Parlo d’una cosa més propera, amb la qual França ha tornat a donar exemple a la classe treballadora espanyola: “Faire la grève!”, la vaga.

La ciutadania francesa no s’ha tallat un pèl a l’hora de convocar vagues en sectors tan conflictius com els transports per protestar per la reforma de les pensions i l'edat de la jubilació. Us sona el tema?

Aquí, fa quatre dies, es va convocar una Vaga General amb els mateixos objectius. Ara bé, tant els resultats com la participació, o les reaccions públiques i institucionals, han estat molt diferents a una banda i altra dels Pirineus.

D’entrada, l’acceptació per part de la població: a França un 69% de la població n’està a favor. A Espanya el resultat és negatiu; són majoria els que estan en contra.

La vaga, a França, s’ha convocat inicialment per dos dies: va començar el 12 d’octubre, amb possibilitat que s’allargui fins a una setmana. Els sectors del transport, la industria energètica i l’ensenyament, són capdavanters en participació. Aquí, amb prou feines, una sola jornada de vaga.

La marxa del dimarts 12 d’octubre a París va convocar, segons xifres oficials, un milió dues-centes mil persones. La manifestació de Madrid va aplegar a unes 150 mil persones i la de Barcelona no va arribar a les cent mil.

I el més sorprenent i impensable, ara per ara, a casa nostra:  és la cinquena vaga que es fa a França en aquest 2010. A Espanya, la darrera vaga general va ser al 2002.

Un símptoma crucial que ens hauria de fer reflexionar i mirar d’aprendre novament dels nostres veïns francesos: la joventut, majoritàriament estudiants d’instituts, ha sortit massivament per  caminar sota les banderes dels sindicats en aquestes reivindicacions, al costat dels treballadors i treballadores de la sanitat, educació, transport, indústria. Joves que tenien clar que havien de  defensar el seu futur i el futur immediat dels seus pares.

Hem d’aprendre molt encara de França, en especial de la tasca dels sindicats i de la seva capacitat de convocatòria i del grau de sensibilització de la classe treballadora i del jovent.