NORA, nova empresa de servei de neteja viària i de platges

per Maxi Rica
http://bloc.maxi.cat/






procedència de la imatge : Diari de Masquefa

El 17 de maig, l'empresa NORA ha començat a realitzar els serveis de recollida i neteja viària a Blanes, juntament amb el servei de neteja de les platges. Finalment aquesta nova empresa ha esdevingut la solució donada pel consistori, per a superar la greu situació en què ens trobem, tant pel que fa al deute que arrosseguem amb FCC, que ha incrementat de forma alarmant l'actual govern (FCC era l'anterior empresa que disposava de l'explotació del servei, i que ens reclama fins a 11 milions €), com a la deficiència i deteriorament d'aquests serveis, i que la nostra vila pateix arran el conflicte generat.

El servei de recollida selectiva, de neteja viària i de neteja de les platges, és un d'aquells serveis que, per a una població com Blanes, pot ser un fet diferenciador. Un servei com aquest és cabdal per a la ciutadania; primerament per la funció social que duu implícita, però també, per potenciar i ajudar als canvis culturals que el respecte per l'entorn i a la lluita contra el canvi climàtic necessiten (el record del fracàs de la cimera de Copenhague, encara és proper i dolorós); finalment, i això és indiscutible, una vila que focalitza la seva principal activitat econòmica en el turisme, no pot obviar, entre els seus “deures”, el de mantenir una imatge de neteja mínima. Aquest monocultiu econòmic, causat per les contínues requalificacions de les zones industrials a les quals CiU ens té acostumats, és un problema per a una població com Blanes, amb més de 4000 aturats (segons IDESCAT).

Totes aquestes necessitats com a poble, ens fan plantejar, per a la gent de EUiA-ICV, preguntes i dubtes sobre el procés portat, fins a l'adopció, pel quatripartit (CiU, PP, PDB, ERC), de la concessió del servei a l'empresa NORA.

Analitzant primer de quina manera NORA ha obtingut la concessió del servei, ja ens generen els primers dubtes. NORA, ha obtingut la concessió una vegada va ser constituïda com empresa amb capital mixt, amb un 50% de participació del Consell Comarcal de la Selva, un 10% de l'Ajuntament de Blanes i un altre 40% de capital privat, i previ pacte de pagament d'un cànon pel servei a l'ajuntament de 4 milions de €!!... Després de 3 anys d’ anades i tornades, amb queixes sobre l'anterior sistema de recollida selectiva i d'escombraries, per acabar reconeixent que el sistema era l'adient; d'amenaces de fer una plica d'escombraries, per demostrar com s'han de fer les coses (ja ho hem vist, ja!!); propostes per constituir una empresa pública a Blanes per gestionar el servei; tornant novament a la plica; i ,per donar un últim gir a tot plegat, en qüestió de 2 mesos, fer proposta i constituir a corre-cuita l'empresa NORA mitjançant el Consell Comarcal.

Aquest desgovern és el mestre de les maniobres i l'ocultisme, que fa i desfà sense informar ni consultar amb el temps suficient a les forces polítiques i socials del poble, sobre aquelles matèries que condicionaran el benestar present i futur. Segons el nostre parer, les presses i precipitacions que s’han vist en aquest afer, indiquen que volen ocultar altres finalitats.

NORA, ha obtingut una concessió durant un període de 16 anys, fent una aportació d'entrada en concepte de cànon de 4 milions €. Per fer-ho, abans de res, amb presses, errors i precipitacions, tots i totes hem sigut espectadors d'una paròdia, on els principals actors (l'equip de govern) ens han delectat amb un espectacle lamentable, on l'objectiu final no era en si, trobar una solució real al servei de recollida i neteja viaria, sinó la de trobar una fòrmula que capacités l'ajuntament a ocultar i maquillar la lamentable situació dels comptes del consistori. El Sr. Burjachs, 4art. Tinent d'Alcalde d'Hisenda i Patrimoni, ha presentant uns pressupostos pel 2010, on la consignació dels 4 m € va destinada a equilibrar els desajustos que pateix. En principi, sense entrar en qüestionar com és que una empresa dóna a un ajuntament diners (i no pocs!!) per poder guanyar el servei, i entenent que deu ser legal fer-ho (això ens diuen), continuem pensant que aquests diners haurien d’ anar repartits entre tota la vida de la concessió, en previsió de les futures necessitats, i en partides destinades amb claredat finalista (per a la recollida i neteja viària), i no exclusivament per l’exercici del 2010, en partides sense consignació definida..., això és pan para hoy y hambre para mañana.

La manca de claredat en el conveni signat amb l'empresa sobre el cànon, la delegació de les competències en matèria mediambiental al Consell Comarcal, i la minsa representació de Blanes en el Consell d'Administració de l'empresa NORA (només tenim un 10%) ens limitarà com a poble el poder recuperar i/o marcar les polítiques que creiem més adients, el dia de demà. Un cànon, que no ens diuen si serà a fons perdut, i ,per tant, que no tindríem que retornar res si trenquéssim amb NORA, o (i això és el més segur), si en cas de finalitzar la relació i trencar el contracte (ho podem fer amb un any de preavís) hauríem de pagar una part del cànon, més les amortitzacions dels mitjans que faltin per pagar (nous camions, etc...). O sigui, i per ser més clars i concrets, en una situació d'insolvència com té l'Ajuntament de Blanes, aquests acords i cànons (que ja haurem gastat!), ens lliguen per al futur immediat i llunyà, a les decisions de gent que no viu ni té la representació política del poble de Blanes.

Francament, el model seguit per assolir un bon servei de recollida i neteja viària per l'actual govern de Blanes, sembla fet més a mida dels interessos d'un grup polític concret, que per als de la ciutadania. El cànon sembla més un impost revolucionari que un mecanisme normal per a la concessió d'un servei municipal, i si a això li sumem que el nou responsable per a Blanes de la gestió d'aquesta empresa, resulta ser que és el nº 8 de la llista de CiU, el Sr. Enrique Pérez, tot ens fa pensar en la falta de ètica i moral que l'actual govern de Blanes calça... ara també tindrem un comissari polític en la gestió del servei a Blanes.

Tot plegat, fosc, confús, i molt molt enterbolit.

Sobre les consultes independentistes

per Argemir González

La realitat és la realitat i aquesta ens diu clarament que les consultes independentistes han estat un rotund fracàs i que, a més, van a la baixa. I amb això no intento donar encara la meva opinió -que la donaré- sinó constatar una realitat que massa gent intenta amagar o, pitjor encara, tergiversar. Dir que "Déu n'hi do" la gent que ha anat a votar és igual a dir que no és important que vuit de cada deu no hagin anat a fer-ho. Per tant considero una pressa de pèl parlar d'èxit de la convocatòria independentista. A més, el fenomen va clarament a la baixa: 41% de participació a Arenys de Munt al setembre, 27% a la primera onada de desembre, 21% a la de febrer i 17% a la d'abril. Els números canten i no cal posar-los ni sordina, ni amplificador ni modificadors de so.

Quan alguns lloen l'èxit de la convocatòria, en el fons el que ens estan dient és que la nació està per sobre dels nacionals, és a dir, que hi ha una veritable nació que es concentra en els nacionalistes i que la resta o no són nacionals o encara no en tenen consciència nacional però que ja arribaran a tenir-ne algun dia. Mentrestant, són ells els legítims representants de la nació encara que siguin una minoria!

Si les consultes independentistes estan resultant un fracàs és pel mal plantejament de la pregunta. Al poble català no se l'està preguntant per quin model de relació Catalunya-Espanya vol sinó només per una de les propostes. Si realment estiguessin interessats en saber l'opinió dels catalans donarien altres opcions com la tornada al centralisme, l'autonomisme actual o el federalisme. En aquest cas, sembla que el resultat seria majoritàriament el federal. Almenys això és el que diuen totes les enquestes des de fa anys. En qualsevol cas l'independentisme està al voltant del 20% que és justament el percentatge de població que se sent cridat a anar a votar.

Sincerament, per una vegada que la meva opinió coincideix amb la de la majoria de la població, m'agradaria que aquesta estigués més visualitzada...

Veure l'article a El bloc de l'Argemir

El virus Grec

Maxi Rica

Segons sembla, Grècia està malalta. Segons ens expliquen i dictamen els savis de la ciència i de l'art econòmic, els grans dirigents europeus, i tots els organismes amb un mínim de representació de les elits socio-econòmiques, Grècia pateix d'una terrible afecció de solvència... el màtrix del seu sistema econòmic està contagiat pel virus de l'especulació!.

Ara, i amb caràcter d'urgència, toca salvaguardar el model econòmic europeu mitjançant la correcta prescripció facultativa de milers de milions d'euros. Tot i això, la medicació per si sola no és suficient, i fa necessari compaginar l'anti-viral amb un adequat i estricte règim a base de retallades laborals i socials... Ara sí podem descansar tots tranquils!.

Fora conyes. És una vergonya que les receptes contra la crisis d'un dels models més maximalistes del capitalisme (el neoliberalisme) sigui una re-formulació de màxims del mateix model: liberalització, retallades de drets socials i laborals, pèrdua de capacitat salarial amb retallades importants de la capacitat de poder adquisitiu de la classe treballadora i classes populars. Cap mesura real contra el capital financer i especulador; cap mesura contra la podridura política i social que ha viscut una borratxera finançada sobre les esquenes de les classes populars, i que ara li tornen a fer ser pagadores de l'ensorrament d'aquest model econòmic de casino.

Grècia es converteix en barra lliure pels capitals, a costa del poble grec. Un sistema que determina la necessitat de l'esforç de la majoria per salvaguardar els interessos i beneficis de les classes benestants, no mereix més que una resposta contundent de la pròpia societat grega. Així ho han fet, i des del meu petit espai personal (aquest bloc) em solidaritzo amb la lluita del poble grec.

Aquest virus (l'especulació i ensorrament del model econòmic) sembla ser contagiós, i ara ens diuen que diferents països europeus poden ser els següents en empaitar el trancazo.
Doncs mireu, potser passaria de les receptes d'aquests bocamolls, que ja me les conec. Voleu receptes?.Una de bona fóra l'apropiació dels espais de poder polític i econòmic, per part del poble; una altra fóra la lluita contra les desigualtats i el control social de l'economia: el camí cap al socialisme!


Bloc d'en Maxi

Mis muertos, un derecho

Rafael Fernando Navarro
elplural.com

Durante muchos años España no fue España. Fue una cuneta inmensa donde un régimen abandonaba los muertos, sembrando angustias, tatuando el dolor de los que quedaron vivos. España fue una tapia grande de cementerio, una pared sitiada cada amanecer, chorreada de sangre rebelde, de mujeres preñadas de esperanza, de jóvenes tronchados. Cayeron poetas y campesinos, madres de pañuelos en la cabeza y muchachas de muslos blancos. Se disparó contra las ideas, contra la fidelidad, contra la altanería limpia que enarbolaba derechos. Y después nacimos los de la dictadura, con lazos negros, con lutos injertados, con una tristeza infinita. Y así vivimos. Con la libertad arrinconada en los sótanos del alma sin poder airearla en los balcones de la vida. Con la alegría fusilada contra un muro de cuarenta años.

La derecha española se niega a condenar el golpe militar del 36. No se puede –argumenta- levantar de nuevo la polvareda que obnubiló a España durante una contienda que estalló hace setenta años. No es conveniente condenar la dictadura porque es historia pasada de España y hay que mirar al futuro.

Los muertos son un derecho. Y una infamia el olvido olvidado de esos muertos. Cada cadáver perdido en el tiempo es una bala certera en la memoria. Es reinventar las tapias y las cunetas. Los muertos son un derecho como el aire, las flores o las olas. Los muertos son un derecho porque constituyen –ellos sí- parte de nuestra historia actual.

La democracia la concebimos, mientras luchábamos por su llegada, como una reconciliación con nosotros mismos. Todos podríamos en adelante habitar en la plaza grande de la palabra, del derecho, de la libertad. Para eso era necesario entroncar con nuestros muertos, reivindicar las raíces. No hemos nacido de nadie. Ellos parieron la posibilidad de vivir la anchura de una libertad conseguida con sangre aunque en sangre pretendieron ahogarla. Franco venció a unos pocos, pero no pudo con la historia. Y en la historia están ellos como hechura primordial, como arranque primigenio, como dato protomártir.

Negar esta memoria es renunciar a las raíces, desentenderse de la paternidad de nuestro presente, renunciar a la madre sangre que nos engendró a todos. Apostatar del ayer es condenarnos a una orfandad infame. No sentirnos hijos de nadie es prostituir nuestro pasado.

La memoria nos purifica históricamente de esa lacra que cayó sobre nosotros durante cuarenta años. La dictadura hizo de sus muertos un glorioso presente: calles, plazas, monumentos, estatuas y el recuerdo de todos los caídos por Dios y por España a la entrada de las Iglesias.

Es hora de que los vencidos rescatemos nuestros muertos y le demos calor de albergue. Ellos, los acostumbrados a cunetas y tapias blancas, a intemperies de escarcha y viento, merecen el cobijo de un nicho acunado de nanas tibias y manos enlazadas. Los de la voz fusilada al amanecer exigen el grito que condene al verdugo. De lo contrario el dictador no sólo habrá conseguido destruirlos a ellos sino que habrá logrado acallar a los hijos legítimos de la sangre.

Los muertos son un derecho irrenunciable si pretendemos mantener la dignidad de la existencia. Ser hijos también es un derecho ejercido desde el reconocimiento del dolor frustrado. Nuestros muertos verdean por campos fecundados de memoria. Siguen aquí, frente al dictador muerto, exhibiendo el futuro que soñaron. Han vuelto a renacer. Del Valle de los Caídos no emerge vida. Pesan demasiado el granito y el cemento. Por las tapias de antiguos cementerios se escala hasta la luz liberadora.

Rafael Fernando Navarro, filósofo
article de elplural.com

El "cambalache" de la justícia injusta

Marián Anguita


Diuen que la justícia és cega, també diuen que és justa però, "visto lo visto" en els darrers anys, resulta difícil de creure-ho. La gent del carrer es troba amb sentències que no entén ni troba justes ni lògiques. És clar que la gent normal i corrent poc entenem dels entrellats de la justícia i del seu llenguatge críptic i estrany. Però el que sí que veiem i patim són els resultats.


Així doncs, els grans defraudadors, els dilapidadors i lladres de grans fortunes robades de les arques públiques i per tant, robades de les nostres butxaques, es passegen com si res pels carrers en els seus cotxes de luxe, sense vergonya i, si acaben a la garjola, en poc temps són al carrer, i les seves comptes del banc segueixen plenes. Els lladres "de tres al cuarto", els que furten el moneder a la plaça, entren i surten de jutjats i de presons com si hi anessin a fer estades de vacances. Les presons estan plenes, i els jutjats desbordats per la feina. I la justícia és lenta, molt lenta, fins acabar la paciència de tothom.


A l’altra cara de la moneda s’obren causes insòlites contra persones o institucions que atempten contra tota lògica, com és el cas del jutge Garzón que, encara que a tots no caigui bé o que alguna de les seves formes d’actuar siguin excessivament mediàtiques, a la majoria ens sembla que la seva fita última és la obtenció de justícia per a tothom. Però, en nom de la democràcia, una paraula que en boca d’alguns queda embrutada, s’accepten querelles en la seva contra, emparant-se en rebuscats i incomprensibles arguments legals, per atrevir-se a posar-se al costat dels que volen que es faci justícia als represaliats pel franquisme i als que volen trobar les restes de les víctimes que varen quedar ocultes en la vergonya de les fosses comunes.


I el més greu, querelles incoades pels hereus d’aquella dictadura opressora. Els mateixos que posen en llocs públics de prestigi a bocamolls demagogs com Neira o a “padres coraje” manipulats per una demagògia populista. Els mateixos que volen acabar amb la llibertat i tornar-nos a portar als temps obscurs del franquisme. Els mateixos que volen tornar a enterrar i callar totes les veus crítiques, totes les veus solidàries que s'aixequen a España i en l'àmbit internacional en defensa del jutge i en defensa del que representa.


I per il·lustrar tot això només cal escoltar Cambalache, un tango argenti, compost per Enrique Santos Discépolo al 1934 i que Enric Barbat i Guillermina Motta van traduir en el seu disc “Tango” al 1972, de la què us reprodueixo la lletra.


Drapaire (Cambalache)


Que el món és i serà una porqueria jo ja ho sé
en el 409 i en el 2000 també,
que sempre hi ha hagut lladres, maquiavèl·lics i amargats
desastres i estafats i algun home de bé,
però que el segle XX és la disbauxa, ja no cal negar-ho
doncs no fa cap falta,
vivim tots barrejats com una sopa
i com una tropa tots uniformats.
Avui ja no és cap problema ser recta o ser traïdor
ignorant, savi, lladre, generós o estafador
tot és igual, res és millor, tan és un burro com un professor
i si un viu en l’impostura o roba per ambició
tan li fot que sigui metge, pixa-reixes, rei de bastos
caradura o polissó.
És falta de respecte, és un insult a la raó,
qualsevol és un mec, qualsevol un senyor,
mesclat amb Stravinsky va Sant Jordi i la Cocó
Capone i Napoleó, Carnera i Sant Martí,
exactament igual que en la botiga fosca d’un drapaire
s’ha barrejat la vida
i ferida com ocell panxa enlaire
veus plorar una biblia sobre un mostrador.
Segle XX de paperassa, problemàtic i orellut
el qui no plora no mama, i el qui no roba és que és cur,
tira endavant, sense mirar
que a la caldera anirem a parar,
si és igual el que treballa nit i dia com un bou,
que el que viu de tots els altres,
que el que mata, que el que cura
o aquell que t’afaita el sou