El Despotisme del "govern dels millors"

 per Maxi  Rica

Sembla mentida, però finalment la gent comença a treure's la careta, i es mostra tal i com és realment. Fa uns pocs dies, el nou govern de CiU a Catalunya, va voler aplicar una de les seves promeses electorals per poc després tirar-se enrere sota la justificació d'un anticicló i la necessitat de valorar si aquest fet meteorològic pot influenciar la necessitat de limitar la velocitat.
El cas és que David Rodriguez, Director en aquell moment del Servei Meteorològic de Catalunya, va fer un article, explicant les contradiccions pròpies de la mesura que volia fer CiU, donant un raonament tècnic, i demanant que l'actual govern no fes oïdes sordes als informes científics que avalen la mesura dels 80 km/h... al dia següent (es un parlar; potser van trigar "uns dies") David Rodriguez va ser cessat del seu càrrec, sense cap substitut a la vista.
Aquesta és la forma de treballar del govern dels millors, que executen un pla diví, i que cap persona pot qüestionar, sota amenaça de ser purgat. Això en el meu país (i encarà que tinguem una pertinença de classe social clarament diferenciada, el país que jo sàpiga és el mateix), doncs això, que en el meu país això se li diu Despotisme. I posats a ser malpensats, la meva pregunta es: potser ha tingut també influença en el seu cessament, la seva vinculació política amb EUiA i el PSUCviu??.
Us deixo l'article del company i camarada David, a qui li dono el meu suport pel seu valor i integritat.

Límit de velocitat i meteorologia

El debat sobre el límit de velocitat a determinades vies de l’Àrea Metropolitana de Barcelona acaba d’arribar a l’àmbit de la meteorologia. La Generalitat està demanant informes diaris sobre la situació del temps al Servei Meteorològic de Catalunya com a base per a determinar la velocitat màxima dels vehicles. Això representa una novetat al voltant de la discussió sobre la conveniència de la mesura dels 80 quilòmetres hora aprovada pel govern de l’Entesa.

Des d’un punt de vista científic, és cert que en una situació anticiclònica existeix una major concentració de gasos contaminants. Però també és cert que a Catalunya més d’un 60% dels dies de l’any estan associats a aquesta situació meteorològica de manera més o menys intensa. Per altra banda, les situacions oposades, és a dir, de baixes pressions, venen acompanyades en moltes ocasions de precipitacions. En aquest sentit, a Catalunya plou una mitjana d’uns 90 dies l’any, fet que representa una important proporció dintre dels episodis no anticiclòniques.

Partint d’aquestes dades, no s’acaba d’entendre quin serà el criteri del govern a l’hora d’establir la velocitat màxima a les nostres carreteres. Si és en funció de la intensitat de l’anticicló, el Servei Meteorològic de Catalunya acabarà sent decisiu per a executar les decisions? Quins seran els indicadors que determinin els llindars crítics? Com es determinaran els mateixos? I si la situació és de baixes pressions acompanyada de precipitacions, es convidarà a circular més ràpidament?

La qüestió és que el govern està patint les contradiccions d’una promesa electoral sense cap fonament. El debat no pot centrar-s’hi en la meteorologia. Els informes científics han demostrat que la limitació de velocitat disminueix la contaminació i la sinistralitat al conjunt de tot període estudiat, on es combinen situacions meteorològiques diverses. El temps, variable que no està sota el control polític, pot contribuir a frenar o accelerar la dispersió de contaminants. Però la limitació de la velocitat comporta sempre una disminució de gasos nocius, i aquesta sí que és una variable que podem graduar des dels poders públics.

En un primer moment, el govern ha negat les dades proporcionades pels informes tècnics, desautoritzant als experts en un exercici irresponsable d’anteposar els interessos polítics a l’evidència científica. I ara, de manera desesperada i improvisada, comencen a parlar del temps, contradient el sentit comú més elemental.

Arribats a aquest punt de desorientació màxima al voltant d’aquest tema, el millor que pot fer CiU és mantenir la mesura de l’anterior govern. El medi ambient, la qualitat de vida, la salut de les persones, la seguretat a les carreteres, el rigor científic, i fins i tot la meteorologia, agrairien sens dubte que aquest debat es tanqués de manera intel·ligent.

David Rodriguez Albert

Director del Servei Meteorològic de Catalunya

Escolteu l'entrevista a David Rodriguez a Catalunya Radio

El bloc d'en Maxi Rica

El quadripartit i el PSC aproven el projecte del carrer Colom que suposa l’endeutament total de l’Ajuntament de Blanes

Ple del Gener 2011

En el Ple d’aquest més es va presentar el pla de finançament del projecte de renovació del carrer Colom. Bàsicament el regidor d’Urbanisme va defensar aquesta obra perquè suposa la regeneració d’un carrer important de la zona turística del poble i això portarà una revitalització del sector turístic. Amb això estem totalment d’acord.

El problema és que aquesta obra suposarà que l’Ajuntament s’endeutarà uns 5 milions d'euros més. Tenint en compte que l’Ajuntament té uns deutes milionaris degut a la pèssima gestió econòmica de l’equip de govern, aquest nou deute suposa la gota que vessa el got. Al maig, el nou govern que hi hagi es trobarà amb les arques municipals buides.

La situació econòmica de l’Ajuntament és tan dolenta que la Generalitat ha intervingut les nostres comptes i no ens permet endeutar-nos més. És per això que l’equip de govern li ha demanat a Aigües de Blanes que demani un crèdit que li pagarà l’Ajuntament, per tal de saltar-nos aquest límit que té l’Ajuntament.

Malauradament ens vam quedar sols votant en contra perquè la resta de grups municipals van votar a favor.  A ICV-EUiA estarem vigilants que no passi que, per eixugar el deute municipal, no es retallin despeses socials i acabin pagant els de sempre, els més pobres.

Neix l'Espai Jove Alternatiu

Un grup plural des de l'esquerra que pretén recollir i donar sortides les inquietuds de la joventut blanenca

Ara, d’aquí a l’acceptació o la resignació davant de totes les injustícies que es cometen dia rere dia en aquest país hi ha un pas molt gran. Als joves també ens afecten els conflictes que tenen lloc al nostre país.

De problemes n’hi ha a tot arreu, des de Madrid, passant per Barcelona, i fins al nostre poble. Però el que no es pot fer (el que ens neguem a fer) és fer la vista grossa o pensar que tot es solucionarà d’alguna manera. No, els joves també volem unir-nos a la lluita per una societat més justa per tothom. Volem continuar la lluita en la que els nostres pares i avis van participar, precisament, per deixar-nos una societat millor de la que ells van heretar. Gràcies a ells tenim drets i llibertats. Ara, però, sembla que els que tenen la paella pel mànec utilitzen el poder per assolir els seus propis objectius.

Guanyar més diners o assegurar-se un lloc a les elits més influents són alguns dels objectius més freqüents d’aquests individus, als que no importa tapar de qualsevol manera els problemes que es deriven dels seus propòsits o els mètodes que usen per fer-ho (per exemple, retallar drets socials).

L’Espai Jove Alternatiu neix per oposar-se a totes aquestes injustícies del nostre sistema. Des dels valors de l’esquerra, ja sigui el feminisme, el pacifisme, el comunisme o l’ecologisme, volem sumar-nos a la lluita per millorar aquesta societat que cada cop té un futur més negre. 
Això és el que som, un grup de joves inconformistes que volem organitzar-nos per fer front a aquest allau de problemes que tard o d’hora acabaran afectant-nos.

Si et sents identificat amb la nostra causa i vols unir-te’ns, posa’t en contacte amb nosaltres a espaijovealternatiu@groups.facebook.com o trucant a:

- Victor Catalan: 618615303

- Ricard Bruguera: 634078208

T’hi esperem !

AIXÍ NO

 per Maxi Rica. 
http://bloc.maxi.cat/

Abatiment

Aquesta és la sensació que tinc, passat pocs dies des que és “llancés” pels diaris, la notícia que hi havia un pre-acord en les pensions on els 67 anys no desapareixien, i entre altres conceptes hi havia un augment fins als 38.5 anys de cotització per jubilar-se als 65 anys; abatiment, decepció, frustració, ràbia; sensacions varies després de tant de temps esperant un possible acord. Acord, si, però no a qualsevol preu; aquest era el missatge que els nostres dirigents sindicals ens transmetien ahir, i que avui, ens justifiquen el pre-acord, com a bo i ajustat.

Abans de res, vull expressar, per que no hi hagi confusions, que en aquest escrit deixo palès la meva opinió personal, que no col·lectiva de la organització a on tinc responsabilitats (com a Secretari d'Organització del SGTCHTJ-UGT). Tinc, crec, el deure com a afiliat i militant de la organització sindical UGT, d'expressar el meu parer i malestar pels últims esdeveniments en la negociació del sistema de pensions. I amb aquesta premissa, i entenent les complicacions i complexitats per assolir una bona sortida per a la classe treballadora, donada la correlació de forces i la càrrega furibunda d'un govern entregat als idearis del neolliberalisme, amb la que els nostres dirigents han tingut que bregar; vull, tal i com anava dient, fer un acte de sinceritat i de testimoniatge personal, per donar la meva apreciació, la meva valoració: legitimar amb la nostra signatura aquest pre-acord, no pot ser considerat més que com a una derrota per a tota la classe treballadora. Derrota, ja que sense presentar més batalla que la dels despatxos i assemblees, hem tingut que acceptar com a bo el menys dolent dels pitjors escenaris; sense aquest acord, ens diuen, les retallades i el retrocés que el govern i altres ens volien imposar encara hagueren pogut ser molt més greus. L'amenaça permanent i paral·lela de que en el “pack” de les reformes (d'un calatge molt més profund del que ara seran amb aquest “pacte social”) també entrava la negociació col·lectiva, ens hagués portat a un escenari terrorífic. Si a més de tant de greuge i retallades socials, la negociació col·lectiva també fos perceptible a ser flexibilitzada per acabar amb el seu rang normatiu, aquesta deixaria de ser un instrument real per a la defensa del dret col·lectiu d'organització i de defensa obrera, potenciant el model de relació individualitzada que vol implementar la Patronal (i sembla que també l'actual govern “socialista” ). Aquesta liberalització de les relacions laborals deixaria en clara desavantatge als treballadors i treballadores enfront a una mala praxis de les empreses. Això, en un moment de retrocés i de rebaixes soci-laborals, ens portaria a una imposada subordinació social de la classe treballadora als interessos de les oligarquies financeres, fins a uns límits no coneguts en l'actual període democràtic.

Crec que hem de fer una reflexió oberta i sincera, i dir les cosses pel seu nom. Si no podem o no ens atrevim a fer altre cosa com a sindicat/s, és per que la relació de forces es massa desfavorable. Que la disgregació de la classe treballadora, la seva complaença, i la falta de massa crítica per iniciar altre lluita frontal contra un govern des-lleial amb els seus ciutadans i ciutadanes, era (i és) molt accentuada. Diguem-ho clar, si signem definitivament aquest preacord, es per que finalment tot i la rebaixa en el model al que ens aboca, els nostres líders sindicals hauran optat per la sortida de l'acord global (a on es tindran que introduir altres assumptes d'interès social), enfront a la del conflicte social, que per poca cosa que sigui, atenuï l'impacte de tanta desvergonyia junta (les propostes originals del govern eren especialment dures, a les que podríem sumar les altres abans dites). Serà doncs, un acord, però amb regust agredolç.

Arribats aquí, i tenint clara les dificultats i adversitats amb les que ens trobem, els nostres dirigents sindicals, haurien de fer un anàlisis molt més subjectiu, que no pas objectiu. Vivim en uns temps on els valors dels que ens han portat aquest desgavell, predominen i s'estableixen com a dogma inqüestionable. L'acceptació dels principis i formules d'ajustos d'aquesta reforma; del desmantellament actual de l'estat de benestar; del cop d'estat encobert de la sobirania nacional, per part dels grans Capitals (ara dits mercats); de la exclusió de la ciutadania de l'economia política, i del seu control social. L'acceptació de tot això, sense cap tipus de lluita, crec que ens pot devaluar davant els ulls dels treballadors i treballadores, i ens condemna a caminar cap a una societat classista i plena de desigualtats socials.

Només hi ha encara quelcom que els frena per no donar el pas definitiu, i es la força i capacitat d'organització i resistència que els sindicats aconsegueixen aglutinar al voltant seu. Els sindicats som i tenim que continuar sent, el màxim representant de l'esquerra social, l'avantguarda organitzada de la classe treballadora. Permetre que ens utilitzin com a legitimadors de la més gran de les retallades socials, perpetrades per aquesta horda neocom (FMI, OCDE, etc...), no fa més que desacreditar-nos com a tals, i disgregar i debilitar encara més per a una possible resposta de la classe treballadora. Si el partit de govern vol trair novament a les seves bases obreres, que ho faci sol, sense marge de dubte, sense “coixí” social. Ara, si finalment ratifiquem el pre-acord, legitimarem i donarem forma a les paraules del tèrbol Diaz Ferran: “treballar més i cobrar menys”; un futur fosc per a les noves generacions de treballadors i treballadores.

Una reforma d'un model que ha de entrar en “col·lapse” cap el 2050, i que té una relació tant intima amb el benestar de les persones, necessita d'un debat seré i ampli. No només des de l'espai polític, sinó també des del social; i això no es pot fer en un mes. Ara, les reformes que realment necessitem son les del control del sistema financer, i tant d'altres que ens permetin construir entre tots un mon més just per a tots, i no només per a uns pocs.

Ara es el moment del debat en els òrgans interns. Així NO companys i companyes. Així NO

La agresividad de las derechas en EEUU y en España

Artículo publicado por Vicenç Navarro en el diario digital EL PLURAL, 24 de enero de 2011

Este artículo muestra la agresividad, e incluso hostilidad, existente en el discurso político de las derechas en EEUU y en España, contrastándolo con el prevalente entre las izquierdas en ambos países. Tal comparación cuestiona la equidistancia que algunos columnistas atribuyen en el comportamiento de todas las sensibilidades políticas. Tal argumento de que “todos lo hacen” no es sostenible en base a los datos existentes y es una mera justificación de un comportamiento incívico, prevalente entre las derechas estadounidenses y españolas.

Sarah Palin

Una de las maneras de diluir responsabilidades respecto a comportamientos incívicos en la vida política es subrayar que todos –tanto las derechas como las izquierdas- lo hacen. De esta manera, las estridencias, insultos y hostilidades, se presentan como características de la vida y cultura política, igualmente repartidas entre todos los componentes del espectro político, sin considerar a unos peores que otros. Así, en una reflexión sobre la vida política estadounidense, Pilar Rahola (con la estridencia, insultos y sarcasmos que caracterizan sus columnas en La Vanguardia), en su artículo sobre los hechos derivados de los asesinatos en Arizona “Arizona en gris” (11.01.10), considera inaceptable (creo que le hubiera salido más del alma definirlo como intolerable), definir a las derechas en EEUU como peores que las izquierdas (definiendo como derechas a los republicanos y a las izquierdas como los demócratas) en su comportamiento incívico. Así, detalla que “si Pallin dice barbaridades de los demócratas, éstos no se quedan chiquitos con los republicanos”. En otras palabras, según Pilar Rahola, la Sra. Sarah Palin y el Tea Party, no son menos incívicos en su comportamiento político que las sensibilidades existentes en el Partido Demócrata.

Como han mostrado varios artículos en su columna en La Vanguardia, la ignorancia de Pilar Rahola sobre la realidad estadounidense es notable. Pero debería haber límites, incluso en la ignorancia. Veamos los datos. Y para ello hace falta fijarse en algunas de las declaraciones representativas de varias voces influyentes en el Tea Party y en el Partido Republicano, comenzando por Glen Bech, uno de los hombres más importantes del Tea Party, que se refirió en una ocasión al Presidente Aznar como uno de los estadistas más importantes del mundo occidental. Esto en sí no es materia de preocupación, sino de autodefinición del criterio del autor. Pero lo que sí es más que preocupante es que, tal como ha dicho en Fox News, “le encantaría matar a Michael Moore con sus propias manos”; que “le gustaría que un camión atropellara al Congresista Dennis Kucinich”, demócrata de Ohio, una de las voces de izquierdas dentro del Congreso de EEUU; que le causaría “gran placer también envenenar a la dirigente del Partido Demócrata, Nancy Pelosi”, añadiendo, además, que el Presidente Obama tendría que tener el mismo fin que el Presidente Kennedy, y así un largo etcétera.
El otro dirigente intelectual del Tea Party y del Partido Republicano más conocido es Bill O’Reilly, que ha indicado, también en Fox News, que “le encantaría degollar a la periodista Dana Milbank”, del Washington Post, mientras que una persona de su equipo de Fox News, ha indicado que tanto Bin Laden como Barack Obama deberían ser asesinados. Y la lista puede alargarse considerablemente. Varios nuevos miembros del Partido Republicano en el Congreso procedentes del Tea Party aconsejaban a sus votantes que se armaran. Y la campaña del candidato republicano que fue derrotado en las últimas elecciones por la congresista Giffords de Arizona, fue acompañada de tiros al aire por parte de sus seguidores, durante la campaña. Ni que decir tiene que el Partido Republicano no es el Tea Party. Pero hoy en día es una fuerza mayor con enorme influencia en aquel partido.
Invito a Pilar Rahola a que escuche a las voces de izquierdas dentro del Partido Demócrata que aparecen en los medios televisivos estadounidenses, como Rachel Maddow o Keith Olbermann, de MSNBC, o Amy Goodman, de Democracy Now, y mire cuándo puede detectar tal nivel de hostilidad y verá que nadie habla en estos términos. Repito, nadie habla en los círculos de centroizquierda e izquierda en estos tonos y con tanta hostilidad de sus adversarios. ¿Dónde está la igualdad que Pilar Rahola asume cuando señala que todos lo hacen? En EEUU, las derechas siempre han sido más agresivas y hostiles que las izquierdas. Y esto ocurre tanto en EEUU como en España.

LA SITUACIÓN EN ESPAÑA
Véanse los comentarios de apoyo de Jiménez-Losantos al Tea Party, y léase el libro de José María Izquierdo, “Las Cornetas del Apocalipsis”, en el que detalla la narrativa y las prácticas periodísticas carentes de la más mínima decencia y enorme hostilidad. Y la lista es enorme. No sólo Losantos, sino también Carlos Dávila, Isabel San Sebastián, Alfonso Ussía, Pío Moa, Juan Manuel de Prada, Hermann Tertsch, Fernando Sánchez Dragó, César Vidal, Antonio Burgués, entre otros. Y en Catalunya también tenemos muchas voces estridentes entre las derechas, bien conservadoras, bien liberales (neoliberales) nacionalistas o no nacionalistas (que será sujeto de otro artículo).
Ni que decir tiene que, en su mayoría no alcanzan el nivel de llamada a la violencia existente en el Tea Party, aún cuando la mayoría de la ultraderecha española todavía hoy defiende el régimen que ha asesinado a más españoles en la historia de nuestro país, el régimen liderado por el General Franco. No conozco ningún periodista de izquierdas que ofrezca semejante nivel de agresividad y hostilidad. Reconozco que no estoy comparando números semejantes, pues hay muchas menos voces que aparecen en los medios que sean de izquierdas que de ultraderechas. La falta de diversidad ideológica en los mayores medios de información españoles es bien conocida fuera de España, aunque no tanto, dentro de ella. En La Vanguardia no hay, por ejemplo, una columna de igual frecuencia que la de Pilar Rahola, que la firme un autor de izquierdas (que pueda responder, por cierto, a los constantes insultos y agresiones de tal autora y de otros columnistas de La Vanguardia a las izquierdas). Y ello es representativo. Hay poquísimas voces de izquierdas en los medios españoles. Pero las que hay no expresan el comportamiento agresivo de las derechas. En este contexto, definir a todos como incívicos me parece, no sólo injusto, sino una mera justificación de la propia agresividad de quien sostiene tal equivalencia.